• Ainara Legardon. Rock minimalista, tens i proper. Salvant les distàncies, em recorda a la PJ Harvey dels principis, tot i que no arriba al nivell de la musa anglesa… No hi faltaré.
  Dimarts 23, 19:00, FNAC Triangle.

http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=9029925&server=vimeo.com&show_title=1&show_byline=1&show_portrait=0&color=&fullscreen=1

Videoclip*Ainara leGardon {Knowing} from alvarodzero on Vimeo.

I ja de pas, faré una ullada a l’exposició “De Fellini a Tim Burton. 40 años de fotografías de Mary Ellen Mark”, al mateix FNAC Triangle. Teniu temps de fer el mateix fins el dia 28 de febrer.

Altres concerts:

• Triángulo de Amor Bizarro, Delorean i altres, al Let’s Festival. A veure si Triángulo toquen unes quantes del nou disc.. que ja comença a ser hora.
  Divendres 26 a les 20:30. 20€ Salamandra (Av. Carrilet, 301. L’Hospitalet)
• Vampire Weekend. M’agraden però em sembla car.
  Dissabte 27, 20:00. 25€ Penélope Club (C/Marques de Comillas s/n).

Sobre cine, doncs a part del repàs habitual a la programació de la filmoteca, recordar que aquest cap de setmana s’han estrenat un parell de films molt interessants: el nou de Martin Scorsese (Shutter Island) i I’m not there, un biopic força atípic sobre Bob Dylan, dirigit per Tod Haynes.

• Fresas salvajes, Ingmar Bergman, 1957. Última oportunitatper anar a veure el film del mes.
  Dimarts 23, 17:00 i dijous 25, 22:00. Filmoteca.
• Zatoichi, Takeshi Kitano, 2003. El punt mig just entre la vesant ultraviolenta i la còmica de Kitano. M’encanta.
  Dimecres 24, 22:00 i dijous 25, 19:30.
• Fitzcarraldo, Werner Herzog, 1980. “Un visionari vol construir un teatre d’òpera enmig de la selva amazònica i explotar, alhora, el cautxú
  d’una regió inexplorada.” Això s’ha de veure.
  Dissabte 27, 19:00
• Nosferatu, Werner Herzog, 1979. Remake del clàssic de Murnau.
  Dissabte 27, 22:00 i diumenge 28, 19:30.

La darrera pel·lícula estrenada aquí per Takeshi Kitano es diu Glory to the filmmaker! i ve a riure’s de tot el que acabo de dir. Com ell mateix reconeix, després de l’inesperat èxit comercial de Zatoichi, l’autor necessitava una aturada reflexiva a la seva carrera. I la fa amb un film que té un bon començament però que decau estrepitosament a mesura que passen els minuts; i el que comença com una interessant (meta)paròdia acaba amb una terrible història llunàtica on afloren els pitjors gags slapstick de l’humor japonès més gruixut. Una opció, tot sigui dita, coherent dins la proposta global.

El problema el tenim aquells espectadors que hem decidit pagar l’entrada per compartir amb ell aquesta lícita etapa filmogràfica. O potser no. Potser ens deixem arrossegar per la mentalitat capitalista i quan entrem a una sala volem que es compleixin les espectatives que ens ha generat el preu de l’entrada. O que l’autor no traicioni la referència que nosaltres tenim del seu cinema. Volem tornar a veure Zatoichi, o Dolls, o El verano de Kikujiro . Potser nosaltres no som tan lliures. Segur. O potser li estem demanant massa al cinema. Segur també.

Glory to the filmmaker! és el suicidi artístic d’algú que vol néixer de nou. La llàstima, però, és que aquest suicidi hagi estat públic. Sigui com sigui, llarga vida a Kitano.