D'herbes i substàncies

Una persona normal, de classe mitja, amb una feina respectable i família a alimentar, es veu abocada per circumstàncies fora del seu control a entrar en el món de la droga per a poder assegurar un futur per als seus. Aquest és l’inici de dues sèries nord-americanes actualment en antena, Weeds, que ja va per la seva setena temporada, i Breaking Bad, que tot just ha completat la seva tercera temporada. Tot i compartir la mateixa premissa incial, les dues sèries no podrien ser més diferents en esperit.

Weeds és una celebració desenfadada, irreverent i tot sovint frívola del món del cannabis a Califòrnia. A cavall del recent intent de legalització en aquest estat, Weeds descriu com una mare de família de classe mitja-alta recorre al tràfic de marihuana per poder mantenir als seus dos fills després de la mort del seu marit. Sempre en clau de comèdia, cada episodi ens mostra les dificultats de la protagonista per mantenir una aparença de família normal mentre conviu amb el món de la droga.

Breaking Bad és una bèstia ben diferent. Un brillant però moralment derrotat químic de Nou Mèxic és diagnosticat amb un càncer de pulmó. Incapaç de fer front al cost del tractament i atrapat per la precària situació econòmica en que es troba la seva família, decideix aliar-se amb un jove i problemàtic ex-alumne seu per produir meta-amfetamina d’alta qualitat i vendre-la. A partir d’aquí els dos es veuen immersos en un món de violència, misèria i corrupció en el que sobreviuen perquè a cap d’ells els queden opcions fora d’ell.

Curiosament les dues sèries recorren camins similars: la producció de la droga, la venda, els petits traficants i els consumidors, els narcos mexicans i la policia, la immigració il·legal i la corrupció. Però allà on Weeds hi posa un somriure despreocupat, el sol de Califòrnia i alguna simpàtica referència a temes d’actualitat, Breaking Bad retrata en el cru paisatge dels deserts de Nou Mèxic la desesperació de les víctimes de la crisi i la immigració il·legal a l’Amèrica profunda. I on Weeds compta amb actuacions correctes i pròpies de comèdia televisiva, Breaking Bad és propulsada pels talents dramàtics dels seus dos actors principals, Bryan Cranston i Aaron Paul.

Al final els símils són impossibles de resistir: Weeds és una fumada de tarda d’estiu, pecata minuta per evadir-se dels problemes reals. Breaking Bad és una nit destructiva amb els ionquis i desafortunats del barri, una dosi dura de realisme social.

Aaron Sorkin

Aaron Sorkin és, probablement, el dialoguista més brillant de Hollywood. El primer que un pensa quan veu alguna de les seves creacions, és si l’home que està darrere dels personatges de “La red social” és, com a mínim, tant intel·ligent com es mostren tots els seus personatges. Ell sol dir: “ja m’agradaria”.

I és que, si alguna cosa ha aportat al món del cinema Sorkin, és la seva animadversió als estèriotips. Sorkin, humanista per sobre de tot, fuig de la comèdia gratuïta (que no de la comèdia), minimitza els trucs de personatge, i mostra el president dels EEUU o al congressista Charlie Wilson amb el màxim rigor comunicatiu (previ exemplar treball de documentació). Amb la contrapartida que el seu realisme va, en ocasions, en contra de l’articulació dramàtica. I és per això que no deixen de tenir raó aquelles veus que li critiquen que els seus personatges són excessivament iguals entre sí, o que aquests no tenen cap evolució (són massa plans)… Sí: Sorkin es passa l’arc del personatge per la punta de la *****. I ho fa per situar-nos en un altre pla, per fer de les seves creacions finestres que mostren a l’espectador un món absolutament magnètic i desconegut…

I què hi ha més desconegut i magnètic per l’espectador comú que el tema del “poder”? Des dels seus inicis, Sorkin explora el poder en tots els contexts possibles. I arriba a una tesi vàlida tant en aquells móns més llunyans a ell (l’exèrcit -”Algunos hombre buenos”- o el gabinet de comunicació de la presidència dels EEUU -la hiperpremiada “El ala oeste de la Casa Blanca”-) com els més propers (el món de la televisió, mostrat a “Sports Night” o a la injustament menyspreada “Studio 60 on the sunset strip”). Una tesi que no és altra que la repetició dels patrons de les conductes humanes amb l’aparició del poder: amistat/amor/confiança cobdícia/enveja/traició,…

En definitiva, un estil propi per un creador en majúscules. Una garantia de qualitat i interès.

RECOMANO: ABSOLUTAMENT TOT. Però si voleu anar per feina poseu-vos el pilot de “Studio 60 on the sunset strip” o qualsevol episodi de “El ala oeste”. I si sou més de pel·lícules, reviseu “La guerra de Charlie Wilson”.

Marginats i amb superpoders

Els anglesos la toquen i la toquen bé. Parlar de la BBC i sèries britàniques de qualitat és tan clàssic com el pa amb tomàquet i per tant, passarem del repàs històric i anirem al gra, a la recomanació.

Si agafem una colla de perdedors marginats dels suburbis de Londres, els obliguem a prestar serveis a la comunitat i a més, els donem superpoders, què passarà?

Doncs passarà una molt bona sèrie de TV, es diu misfits i al desembre va acabar la primera temporada. A l’estil britànic, 6 episodis i tanquem la paradeta. La sèrie és moderna i gens moralista, la música va directa cap a La2 o al Sidecar i és realment graciós escoltar alguns accents d’aquests nanos!

L’episodi més fluix potser el quart, que em va aborrir un pelet, però val molt la pena veure-la. A part, com a bona sèrie que es faci avui en dia, els personatges tenen twitter, tumblr, youtube i el que faci falta. A la web de la sèrie trobareu els enllaços. Per cert, la sèrie és del canal E4, privat i orientat al públic juvenil.

Perquè no prenem nota i fem coses així aquí? Prou de “la riera”, “ventdelplà” i coses aborrides d’aquestes siusplau! i alerta, que a nivell de producció, ja veureu que tampoc hi ha grans pressupostos, tot es basa en el guió i uns diàlegs interessants. Prenem nota?

No us la perdeu! Pel que sembla tot a punt per la segona! Visca!

És Mad Men la pel·lícula de l'any?

Heu sentit a dir allò de que, a Amèrica del Nord, la televisió viu una època d’esplendor de tal magnitud que ha superat al cinema com a medi d’expressió artística? Una simple cerca és suficient per adonar-se que són bastantes les veus que proclamen el regnat de la televisió. Més enllà de comparacions injustes el cert és que moltes de les sèries produïdes avui en dia als Estats Units haurien estat impensables fa tant sols 15 anys. Per exemple, el 1990 Twin Peaks va ser víctima de les pressions de l’emissora i la tirania dels ratings d’audiència. En canvi The Sopranos o Six Feet Under van completar respectivament les sis i cinc temporades que tenien programades. A aquestes els han seguit una autèntica allau de sèries amb més pressupost, més audiència i més diversitat de temes que mai.

Mad men, ara en la tercera temporada, va un pas més enllà i incorpora pretensions artístiques, estilístiques i intel·lectuals més en línia amb el cinema independent o d’autor que el format televisiu. Creació d’un dels guionistes i productors de The Sopranos, aquesta sèrie està ambientada a la Nova York d’inicis dels 1960s i relata els canvis socials de l’època des de la quotidianitat domèstica i laboral d’una parella acomodada. Fora de tòpics fàcils i cites històriques òbvies, l’ambientació és superba, fins al punt d’aconseguir sorprendre amb detalls que revelen les actituds de l’època com ara el sexisme incontestat  o l’acceptació sense reserves del tabac i l’alcohol. Visualment és impecable, amb un estil elegant que retrata amb nostàlgia una ciutat de cotxes enormes, llums de neó i cocktails servits en gots de Martini. Sota aquesta estètica cuidada abunden referències a la cultura i contracultura de l’època, ja sigui literatura beat, música rock, folk o pintura d’avantguarda.

Els personatges són interessants, moralment ambigus i interpretats amb solvència pels actors de la sèrie. Com a únic però important punt feble la falta de ritme, especialment durant la primera temporada, en que la sèrie sembla estar massa absorta en la seva pròpia recreació de l’època com per esforçar-se a desenvolupar una trama interessant. És clar que si en el cinema és mostra de talent saber encabir una història en 90 minuts, en la televisió potser ho és saber estirar-la durant cinc temporades.