Anem a la muntanya…

La de Montjuïc de Nit del passat dissabte 3 de juliol. 6 hores de concerts gratuïts en 13 escenaris repartits per la muntanya, i un servei de busos, també gratuït, que connectava la majoria d’escenaris. Per arrodonir-ho, museus oberts tota la nit.

Però el que em mereix més elogis és que hagin deixat fer la programació a festivals com Primavera Sound, Sonar o BAM, per citar els que tinc més propers per estil, assignant-los un escenari a cadascun. Els festivals es dediquen a això i en saben més que l’ajuntament, així que està molt bé que aprofitin el seu coneixement.

L’únic punt negatiu de l’organització és que van sobredimensionar el nombre de barres i gent treballant allà. Especialment cap al principi de la nit estaven la majoria inactius, donat que allò estava bastant buit. Després ja es va animar i tenien més feina, però per una estona estaven més pendents del partit d’Espanya que de res més.

Dels concerts que vaig veure, vull destacar Mendetz i Tarántula per la part positiva. Standstill sonen bé, però abusen de l’èpica i m’acaben saturant, és a dir, provocant indiferència. Mazoni m’agraden molt en algunes cançons i altres són soporíferes. Astrud i Manos de Topo no estan fets per a mi… per no dir res més fort. Potser en Gerard vol ampliar això en un altre post…

Doble retorn

M’he decidit a tornar a escriure algo després de massa temps. Aquest seria el primer retorn, merament anecdòtic i instrumentalment adequat per tenir títol fàcil.

El retorn interessant és el de l’amic Devonté Hynes, que tot i la seva joventut i la pinta de supernerd que projecte, fa una música madura i addictiva. Si teniu
ganes, consulteu més dades, és d’aquells joves prolífics (no tant com en Erlend Oye, que ja en parlarem un altre dia! )

El seu projecte actual és Lighstpeed champion i si el seu primer disc era una petita joia, el segon, a la tercera escolta (mentre escric) promet força. La varietat de ritmes i estils que desplega Hynes es posen a disposició d’una sempre cuidada línia melòdica que t’atrapa i que t’obliga a apujar el volum mica a mica.

Aquest senyor va venir fa un parell de Primavera Sound i és un dels concerts que recordo amb més carinyo. No estic implicant que va ser el millor del món ni el més espectacular, simplement que sigui pels poquets que erem al petit escenari sota la placa solar, perquè encara era de dia o perquè simplement estava de bon humor i amb bona companyia, sempre me’n recordo d’aquell concert quan penso en el Primavera.

I res, us convido de totes totes a descobrir aquest crack. El primer disc enganxa gairebé a la primera. Si ja el coneixeu, ataqueu pel segon, no us decepcionarà. I si no us agrada, hi ha més música al món, no us l’acabareu :p