Leonardo Sciascia és un dels meus escriptors preferits. Una debilitat que tinc, no em puc resistir a comprar i llegir (devorar) els seus llibres, com ja vaig comentar fa poc.
Sciascia era sicilià (nascut el 1921 a Racalmuto, mort el 1989 a Palerm) i pràcticament tota la seva obra està fortament arrelada a Sicília. Ambientant els seus llibres a la seva illa, ens va mostrant la manera de ser i de fer siciliana, el que ell en deia la sicilianitat. Això sí, sempre amb una mirada crítica, tot i el seu amor per la seva terra (o millor dit, a causa precisament d’aquest amor). Era d’esquerres, proper al comunisme però crític amb aquest també. Va ser regidor pel Partit Comunista Italià, però no va aguantar molt de temps i va dimitir. També va ser diputat pel Partit Radical. Aquest compromís es mostra als seus llibres, donat que tots tenen un component polític molt important.
Fa pocs mesos que l’editorial Tusquets ha publicat La muerte del inquisidor, del 1964. Segons el pròleg del propi autor, dels seus texts era el que més apreciava i l’únic que li agradava rellegir, amb ganes de trobar la clau que li permetés tancar del tot el cas que explica el llibre.
La muerte del inquisidor té la mateixa estructura que alguns altres llibres seus, com ara La desaparición de Majorana o La bruja y el capitán: investiga un cas real que hagi passat pels jutjats italians, revisant les actes del judici així com altres fonts d’informació rellevants, com ara notícies periodístiques o anotacions en diaris personals de gent relacionada o amb informació privilegiada. A partir d’aquest material, la mirada crítica i lúcida de Sciascia posa en evidència les mitges veritats, fa aflorar el significat real d’expressions hipòcrites, ens explica el pensament comú de l’època que es dóna per sobreentès i poc a poc anem descobrint la veritat amagada i el rerefons polític o ideològic del cas.
En aquest llibre en concret, ens trobem a Sicília l’any 1657, que es troba sota el govern del Regne d’Espanya i en conseqüència la Inquisició té un gran poder a l’illa. El cas en qüestió el protagonitza un frare, Diego La Matina. Va passar repetits cops per davant de la Inquisició acusat d’heretgia, sorprenentment benèvola al principi i dictaminant cada cop càstigs més durs a La Matina, sempre reincident, fins a privar-lo de llibertat i obligar-lo a romandre a la presó de la Inquisició. Un cop allà, va matar amb les cadenes que havia aconseguit trencar a Juan López de Cisneros, el cap de la Inquisició a Sicilia mentre aquest visitava la presó. Evidentment, aquest crim ja el va pagar més car i el van cremar viu a la foguera. S’ha de tenir en compte, com a exemple de com desemmascarava Sciascia el llenguatge, que quan les cròniques de l’època diuen que l’Inquisidor visitava la presó en realitat volien dir que interrogava a presoners torturant-los, com ara a La Matina.
El que crida l’atenció a Sciascia del cas és que per una banda la Inquisició l’imposa càstigs ben lleus per les seves heretgies i per l’altra, en cap dels documents on es parla de Diego La Matina s’acaba d’explicar ben bé en què consisteix la seva heretgia, quin era el seu pecat. Confrontant els diferents texts, s’acaba per intuir que el frare apostava per un cristianisme popular, al costat dels pobres i completament allunyat del que podia representar la jerarquia catòlica. No obstant, com deia abans, li falta el document, la referència clau que li permeti confirmar aquesta conclusió i afirmar-ho amb certesa. Però això no li treu gens de força al llibre:
La muerte del inquisidor és una mostra fascinant del pitjor i el millor de l’espècie humana, del terror de la inquisició i de la dignitat amb què una persona pot afrontar la mort.
Comentaris recents