Hi havia una vegada un temps en què les pel·lícules neixien a la darrera plana d’una llibreta. Un temps en què només l’abnegada vocació dels realitzadors (autors) era capaç de convertir un projecte sense futur en un èxit rotund. Hi havia una vegada l’escena final de El Padrino. Aquella en la qual Al Pacino menteix Diane Keaton mirant-la als ulls, enlloc d’una paret blava.
Benvinguts al futur. O, millor dit, al present. En el sistema de producció blockbuster americà, les idees comencen als despatxos, el guió no apareix fins que no estan lligats els actors i el temps de rodatge no dura ni una cinquena part del procés de producció.
Tot això són evidències davant les quals, com a espectador, tens dues opcions:
1.- Opció Bogdanovich: Tancar-te a l’habitació de casa i posar-te a llegir la molt recomenable autobiografia d’Ingmar Bergman.
2.- Opció Jack Black: Trucar el teu cunyat de 17 anys, comprar unes crispetes i una coca col·la i anar a veure amb ell G.I. Joe oblidant, ni que sigui per uns moments, la teva tristesa i dessolació per constatar que “només som unes titelles al servei de la indústria de l’entreteniment”.
La darrera producció de l’empresa de joguines Hasbro neix, com les seves precursores Transformers (i gràcies a l’èxit a la taquilla d’aquestes), de la idea de rendibilitzar un producte. Simplement això. I si un va al cinema amb aquesta idea, i aconsegueix obviar “la desmesurada demostració d’efectes visuals i sonors” + “el fet d’estar veient un anunci de dues hores dirigit a un públic adolescent”, es pot trobar amb alguna què altra sorpresa interessant. La primera, l’agraïda evolució que ha patit el cinema d’aquest gènere quant al desenvolupament dels personatges. Els militars, tot i que despiatats i sanguinaris, s’allunyen de l’esteriotip deshumanitzat de les pel·lícules de Chuck Norris. Algun dia James Cameron rebrà els honors que es mereix per haver trencat el gel en això… La segona, tot i l’encorsetament del gènere (i de les premisses de producció), algun què altre moment enginyós; com la darrera escena del film en la què, quedant oberta (i signada) la possibilitat d’una segona part, es produeix un clar allunyament del xovinisme en favor d’un relativisme molt més actual.
El pitjor: Tot el que li vulguis trobar (els clixés, la manca d’originalitat, la linealitat dels personatges, l’abús del chroma key,….).
El millor: És una pel·lícula més honesta que qualsevol de la filmografia d’Isabel Coixet.
Comentaris recents