Un altre cop vaig quedar atrapat per la vitalitat i tensió del film. Però aquesta vegada em va sorgir una sospita difícil de definir, com si el director m’hagués donat gat per llebre mitjançant enginyosos trucs com els dels seus mags. És clar que els seus guions són qualsevol cosa menys lineals i previsibles. També trobo que Nolan tria amb molt bon gust les bandes sonores. I sens dubte sap com aconseguir col·laboracions d’actors reconeguts i donar-los papers que aprofiten magníficament: Caine, Oldman, Hall, Freeman… inclús li concedeix un paper secundari a Bowie sense que aquest enfonsi la pel·lícula sencera.

La meva sospita per tant no podia ser causada per la manufactura impecable de pel·lícules com Memento, The Prestige o The Dark Knight. Ara bé, són tant diferents entre elles aquestes pel·lícules? La trama no lineal, els salts temporals i de lloc, el protagonista atormentat per una obsessió, la dona morta tràgicament, els canvis sobtats entre escenes… De fet hi ha una bona recopilació dels seus trucs a imdb. I la meva sospita pren forma: el problema amb Christopher Nolan és que es tracta d’un prestidigitador amb uns pocs trucs molt ben apresos que repeteix un i altre cop amb variacions superficials. És clar que la meva sospita podria ser infundada, i en realitat es tracta d’un jove geni que encara no ha tingut temps de mostrar les seves múltiples facetes. En el meu cas suposo que em farà falta temps per decidir-me. I vosaltres, li heu vist el llautó o creieu que la seva és màgia auèntica?