Aaron Sorkin

Aaron Sorkin és, probablement, el dialoguista més brillant de Hollywood. El primer que un pensa quan veu alguna de les seves creacions, és si l’home que està darrere dels personatges de “La red social” és, com a mínim, tant intel·ligent com es mostren tots els seus personatges. Ell sol dir: “ja m’agradaria”.

I és que, si alguna cosa ha aportat al món del cinema Sorkin, és la seva animadversió als estèriotips. Sorkin, humanista per sobre de tot, fuig de la comèdia gratuïta (que no de la comèdia), minimitza els trucs de personatge, i mostra el president dels EEUU o al congressista Charlie Wilson amb el màxim rigor comunicatiu (previ exemplar treball de documentació). Amb la contrapartida que el seu realisme va, en ocasions, en contra de l’articulació dramàtica. I és per això que no deixen de tenir raó aquelles veus que li critiquen que els seus personatges són excessivament iguals entre sí, o que aquests no tenen cap evolució (són massa plans)… Sí: Sorkin es passa l’arc del personatge per la punta de la *****. I ho fa per situar-nos en un altre pla, per fer de les seves creacions finestres que mostren a l’espectador un món absolutament magnètic i desconegut…

I què hi ha més desconegut i magnètic per l’espectador comú que el tema del “poder”? Des dels seus inicis, Sorkin explora el poder en tots els contexts possibles. I arriba a una tesi vàlida tant en aquells móns més llunyans a ell (l’exèrcit -”Algunos hombre buenos”- o el gabinet de comunicació de la presidència dels EEUU -la hiperpremiada “El ala oeste de la Casa Blanca”-) com els més propers (el món de la televisió, mostrat a “Sports Night” o a la injustament menyspreada “Studio 60 on the sunset strip”). Una tesi que no és altra que la repetició dels patrons de les conductes humanes amb l’aparició del poder: amistat/amor/confiança cobdícia/enveja/traició,…

En definitiva, un estil propi per un creador en majúscules. Una garantia de qualitat i interès.

RECOMANO: ABSOLUTAMENT TOT. Però si voleu anar per feina poseu-vos el pilot de “Studio 60 on the sunset strip” o qualsevol episodi de “El ala oeste”. I si sou més de pel·lícules, reviseu “La guerra de Charlie Wilson”.

Etiquetes: Aaron Sorkin, sèries

La importància d'arribar primer

La Red Social és una pel·lícula dirigida per David Fincher, produïda a Hollywood i basada en el llibre The Accidental Billionaires sobre els inicis de Facebook. El context és important: la pel·lícula narra fets reals segons la versió d’un llibre que, si hem de creure al seu autor, es basa en el testimoni d’un dels cofundadors de la xarxa social i protagonistes del film. Aquest fets inclouen traïcions, jocs de poder, litigis, sexe i un arrest per drogues. I els personatges involucrats en ells duen els noms i cognoms de les persones que suposadament els van protagonitzar.

Hom podria pensar que La Red Social és mesurada o apologètica en la seva exposició dels fets. Res més lluny de la realitat. La pel·lícula es desenvolupa talment com si fos una ficció dotada dels pertinents bons, dolents redimibles i malvats sense remei.  A aquestes alçades no sorprèn que Fincher utilitzi qualsevol tema com a material per als seus films, no per encetar una reflexió sobre el tema en qüestió, sinó com a excusa per construir una bona trama. Això mateix fa en aquesta ocasió, explicar una vibrant història d’èxit i competició despullada de qualsevol reflexió sobre la privacitat a internet i sense donar-li aires de pseudo-documental. La pel·lícula decebrà de ben segur aquells que esperin una pel·lícula sobre Facebook, però a canvi ofereix una faula trepidant sobre la importància d’arribar primer per sobre de qualsevol altra consideració.

Conseqüentment no importa si els personatges tenen noms i cognoms de persones reals, si la vida universitària a Harvard és retratada amb abundància de tòpics fàcils o si es malbaraten totes les ocasions de donar profunditat als arguments dels protagonistes. En el cinema, com a les curses de rem, tot s’hi val per proporcionar 121 minuts de bon entreteniment.

Etiquetes: David Fincher, facebook, la red social, The social network

Des de la tomba de Hitchcock

Diuen que Hitchcock buscava sempre un alicient visual abans d’iniciar els seus films. El centenar de plans finals de l’escena final de Pájaros, el pla seqüència de La Soga, els plans impossibles de la dutxa a Piscosi… És probable que aquest esperit de posar-se aquest tipus de premisses per assaborir la satisfacció d’haver-les complert, distingeixi l’excel·lència de la vulgaritat. Fins i tot és probable que l’autor més influent de la història del cinema executés aquest mecanisme creatiu de manera automàtica, semiinconscient, i que ho fes per cada seqüència, a cada escena… Per tot això estic convençut que Buried és, amb el permís d’Inglorious Bastards, la pel·lícula més Hitchcockiana dels darrers anys.

Des dels títols de crèdit, al punt de partida, l’ambientació sonora i musical (sovint tramposa però efectista/iva), la realització sorprenentment imaginativa i l’ús inquietant però obligatori de l’extraescena… Rodrigo Cortés construeix un relat sòlid i hipnòtic en el què la situació, element primordial, va deixant pas a la història com un cabdell de llana que es desfila. I ho fa, en la mateixa línia del seu subestimadíssim film Concursante (o el recomanadíssim curt 15 días), sense oblidar el seu compromís amb el discurs, presentant-nos la seva visió de l’empresa, de les institucions, del govern, de la família, de la societat… I tot, dins una caixa de fusta. Què més volem?

De regal, un minicurt humorístic del mateix Rodrigo Cortés:

Etiquetes: Buried, Rodrigo Cortés

Mini-recomanacions de no-ficció

L’altre dia em van demanar algunes recomanacions per lectures de no-ficció. Vaig donar-li algunes voltes, recordant el que havia llegit recentment i intentant cobrir un ventall ampli de temàtiques. I ja que havia fet el curro d’escriure-ho, he decidit convertir el mail en un post, lleugerament corregit i ampliat. Si us agrada i hi ha comentaris positius, faré un altre de lectures de ficció que han passat darrerament per les meves mans.

Els articles de Hunter S. Thompson. En alguns llibres com Fear and loathing in Las Vegas costi saber on comença i acaba la ficció… Ara mateix estic llegint (molt lentament) The great shark hunt, recopilació d’articles dels anys 60-70. Temes molt variats: les borratxeres que s’agafen els periodistes esportius (descrit en primera persona, evidentment), discriminació racial al sud dels USA… Ja posats, val molt la pena el documental Gonzo, per tenir una idea de com arribava a estar de pirat. Aquí llisten els seus llibres més importants. Els diaris del rom estan molt bé (però és una novel·la).

Proust y la neurociencia, de Jonah Lehrer. Divulgació científica. Presenta diversos artistes (Proust, Walt Whitman, Virginia Woolf, Cezanne) que van ser innovadors/trencadors en el seu moment i lliga el seu estil/proposta artística amb algun tema neurocientífic (percepció, memòria…), en general quan l’artista es va avançar a la visió científica del seu temps i la ciència li ha acabat donant la raó.

I un altre llibre sobre ciència, tot un clàssic, és El mundo y sus demonios de Carl Sagan, un dels millors divulgadors científics que he pogut llegir… (què gran!) Aquest llibre en concret és la “bíblia” (JA) de l’escepticisme. :p

Si passem a temes polítics i econòmics, a part dels típics com Noam Chomsky o Robert Fisk… vaig llegir fa poc un llibret anoment El derecho a la pereza de Paul Lafargue, el gendre de Marx. El llibre va sobre l’explotació dels obrers, la jornada laboral i tal. Molt ben escrit i molt divertit, amb quantitats industrials d’ironia.

Fa poc he llegit un llibre de Leonardo Sciascia, El teatro de la memoria, on analitza un judici dels anys 20 a Italia (un estafador  que es fa passar per amnèsic i que una familia benestant reconeix com a membre que va desaparèixer a la primera guerra mundial). D’aquí van sortint relexions sobre la capacitat d’autoenganyar-nos, les relacions entre classes socials, el funcionament de la justicia (brutal una frase que diu algo així com: la gente dice que Italia es la cuna del derecho pero en realidad es su tumba), el feixisme… Té alguns més d’aquest estil, acostumen a ser curts.

Bonus tracks (llibres que tinc pendents llegir, espero poder comentar-los aquí dintre d’algun temps):

Cosas que los nietos deberían saber. Mark Everett, el cantant i gairebé únic membre dels Eels. És una autobiografia. Tothom en parla molt bé i, no sé, em crida. L’edició (Blackie books) és molt molona

Per acabar, “Una religión en busca de un diós”, un  llibre sobre futbol del Manuel Vázquez Montalbán. Amb el que m’agrada com escrivia aquest home, la seva capacitat per mostrar perspectives interessants de qualsevol tema, i sent ell tant futbolero i culé… estic segur que valdrà la pena.

Etiquetes: carl sagan, divulgació, eels, john lehrer, leonardo sciascia, manuel vázquez montalbán, mark everett, no ficcióm hunter s. thompson, Paul Lafargue, política

Informació vs Propaganda

Aquest post no pretén ser un anàlisi polític sino estrictament una anàlisi en termes de comunicació. Una demostració de com el llenguatge audiovisual modela la informació fins a fer-la desaparèixer per deixar en el seu lloc la única cosa que ens interconnecta dins la societat contemporània: l’emoció.

FETS. En el darrer cap de setmana s’han donat dos fets informatius de gran repercusió mediàtica: per una banda, la manifestació popular en contra de la sentència del TC referent a l’Estatut de Catalunya. Per una altra, la classificació per la final del Mundial de la sel·lecció espanyola. Dos fets inaudits, la cobertura informativa dels quals ha estat coherent amb la seva importància. Fins aquí cap problema. El cas del que vull parlar es va donar el darrer dissabte en l’informatiu de migdia d’Antena3TV. Un exemple alarmant d’una pràctica gairebé diària en segons quins mitjans i és la d’amagar la propaganda dins la informació. Una pràctica legítima sota el ja desgastat paraigües de la llibertat d’expressió però que atempta deliberadament contra el codi deontològic de la professió.

Anem a la muntanya…

La de Montjuïc de Nit del passat dissabte 3 de juliol. 6 hores de concerts gratuïts en 13 escenaris repartits per la muntanya, i un servei de busos, també gratuït, que connectava la majoria d’escenaris. Per arrodonir-ho, museus oberts tota la nit.

Però el que em mereix més elogis és que hagin deixat fer la programació a festivals com Primavera Sound, Sonar o BAM, per citar els que tinc més propers per estil, assignant-los un escenari a cadascun. Els festivals es dediquen a això i en saben més que l’ajuntament, així que està molt bé que aprofitin el seu coneixement.

L’únic punt negatiu de l’organització és que van sobredimensionar el nombre de barres i gent treballant allà. Especialment cap al principi de la nit estaven la majoria inactius, donat que allò estava bastant buit. Després ja es va animar i tenien més feina, però per una estona estaven més pendents del partit d’Espanya que de res més.

Dels concerts que vaig veure, vull destacar Mendetz i Tarántula per la part positiva. Standstill sonen bé, però abusen de l’èpica i m’acaben saturant, és a dir, provocant indiferència. Mazoni m’agraden molt en algunes cançons i altres són soporíferes. Astrud i Manos de Topo no estan fets per a mi… per no dir res més fort. Potser en Gerard vol ampliar això en un altre post…

Etiquetes: Astrud, BAM, Manos de Topo, Mazoni, Mendetz, Montjuïc de Nit, primavera sound, Sonar, Standstill, Tarántula

Ser modern o no