A Joann Sfar jo el conec com a dibuixant i guionista de còmics. És el creador, junt amb el també imprescindible Lewis Trondheim, de la monumental sèrie La mazmorra. En resum, aquesta sèrie és una revisió humorística del gènere d’aventures mesclat amb tots els tòpics dels jocs de rols estil Dungeons and Dragons. Tenim una masmorra plena de monstres on van milers d’aventurers en busca de fortuna… tot molt hàbilment administrat pel propietari de la masmorra, que bàsicament es forra amb aquest negoci.

La mazmorra és un projecte inabastable, inacabat i inacabable. En teoria havien de ser 300 volums, 100 per a explicar com va sorgir, 100 per a la trama principal i 100 més ambientats en un futur crepuscular. Està clar que en cap moment van tenir la intenció de completar el projecte, sinó simplement ampliar les possibilitats de jugar amb l’escenari i els personatges. Amb Sfar com a únic autor, també he gaudit d’obres com El gato del rabino i Sigmund Freud. A El gato del rabino trobem un gat que comença a parlar quan es menja un lloro. I com que el gat és, com es pot intuir pel títol, d’un rabí, té converses filosòfiques i teològiques amb el seu amo. Tot ambientat a l’Algèria de la dècada dels anys 20 del segle passat.

Gainsbourg, vida heroica és la primera pel·lícula que dirigeix Sfar i està basada parcialment en un còmic i un llibre d’aquarel·les que va fer sobre el mateix tema. I sincerament, espero que no es quedi aquí i dirigeixi més (de fet, mentre preparava aquest text he descobert que aquest any ha estrenat una adaptació precisament de El gato del rabino). Em va encantar el film, que vaig veure a un cicle sobre cinema i música a la filmoteca. La veritat és que aquesta pel·lícula que em va cridar molt l’atenció quan es va estrenar i la volia anar a veure, però per un motiu o altre sempre ho posposava… fins que em vaig adonar que ja no era en cartellera. Així que quan vaig veure que la passaven a la filmoteca, no vaig deixar passar l’oportunitat.

La pel·lícula ens presenta la vida de Serge Gainsbourg. Va ser un músic francès, polèmic i un gran generador de hits. Has sentit cançons seves, segur. I va ser polèmic tant per les cançons com la seva vida agitada, sortint amb models, actrius i cantants. I no és que fos especialment agraciat físicament, però tenia una personalitat irresistible. Trobem escenes com ara les experiències quan era nen durant l’ocupació nazi (ell era de família jueva) i el seu afany per ser el primer del barri en tenir l’estrella groga (evidentment, no tenia molt clar el que implicava), la relació amb Brigitte Bardot, una visita a Jamaica amb polèmica inclosa per fer una versió de la Marsellesa, o quan li dóna un atac de cor i l’han d’hospitalitzar. (no és prou motiu per a ell com per deixar de fumar)…

Per a explicar-nos qui era Gainsbourg, la pel·lícula mescla el món real amb l’imaginari creat per la ment del cantant, com per exemple una espècie d’alter ego que representa la seva vessant  més canalla, i que molts cops va guiant les decisions que va prenent. Per exemple, quan Gainsbourg arriba un moment on ha de decidir-se entre la pintura (era estudiant de Belles Arts) i la música (el va iniciar el seu pare, pianista en un bar). La mescla de ficció i realitat és fascinant i fa venir al cap The science of sleep. Casualitats de la vida, en aquesta pel·lícula actua Charlotte Gainsbourg, filla de Serge.

En definitiva, una pel·lícula fascinant. No feu com jo i veieu-la a la primera oportunitat que surti.

Sciascia era sicilià (nascut el 1921 a Racalmuto, mort el 1989 a Palerm) i pràcticament tota la seva obra està fortament arrelada a Sicília. Ambientant els seus llibres a la seva illa, ens va mostrant la manera de ser i de fer siciliana, el que ell en deia la sicilianitat. Això sí, sempre amb una mirada crítica, tot i el seu amor per la seva terra (o millor dit, a causa precisament d’aquest amor). Era d’esquerres, proper al comunisme però crític amb aquest també. Va ser regidor pel Partit Comunista Italià, però no va aguantar molt de temps i va dimitir. També va ser diputat pel Partit Radical. Aquest compromís es mostra als seus llibres, donat que tots tenen un component polític molt important.

Fa pocs mesos que l’editorial Tusquets ha publicat La muerte del inquisidor, del 1964. Segons el pròleg del propi autor, dels seus texts era el que més apreciava i l’únic que li agradava rellegir, amb ganes de trobar la clau que li permetés tancar del tot el cas que explica el llibre.

La muerte del inquisidor té la mateixa estructura que alguns altres llibres seus, com ara La desaparición de Majorana o La bruja y el capitán: investiga un cas real que hagi passat pels jutjats italians, revisant les actes del judici així com altres fonts d’informació rellevants, com ara notícies periodístiques o anotacions en diaris personals de gent relacionada o amb informació privilegiada. A partir d’aquest material, la mirada crítica i lúcida de Sciascia posa en evidència les mitges veritats, fa aflorar el significat real d’expressions hipòcrites, ens explica el pensament comú de l’època que es dóna per sobreentès i poc a poc anem descobrint la veritat amagada i el rerefons polític o ideològic del cas.

En aquest llibre en concret, ens trobem a Sicília l’any 1657, que es troba sota el govern del Regne d’Espanya i en conseqüència la Inquisició té un gran poder a l’illa. El cas en qüestió el protagonitza un frare, Diego La Matina. Va passar repetits cops per davant de la Inquisició acusat d’heretgia, sorprenentment benèvola al principi i dictaminant cada cop càstigs més durs a La Matina, sempre reincident, fins a privar-lo de llibertat i obligar-lo a romandre a la presó de la Inquisició. Un cop allà, va matar amb les cadenes que havia aconseguit trencar a Juan López de Cisneros, el cap de la Inquisició a Sicilia mentre aquest visitava la presó. Evidentment, aquest crim ja el va pagar més car i el van cremar viu a la foguera. S’ha de tenir en compte, com a exemple de com desemmascarava Sciascia el llenguatge, que quan les cròniques de l’època diuen que l’Inquisidor visitava la presó en realitat volien dir que interrogava a presoners torturant-los, com ara a La Matina.

El que crida l’atenció a Sciascia del cas és que per una banda la Inquisició l’imposa càstigs ben lleus per les seves heretgies i per l’altra, en cap dels documents on es parla de Diego La Matina s’acaba d’explicar ben bé en què consisteix la seva heretgia, quin era el seu pecat. Confrontant els diferents texts, s’acaba per intuir que el frare apostava per un cristianisme popular, al costat dels pobres i completament allunyat del que podia representar la jerarquia catòlica. No obstant, com deia abans, li falta el document, la referència clau que li permeti confirmar aquesta conclusió i afirmar-ho amb certesa. Però això no li treu gens de força al llibre:

La muerte del inquisidor és una mostra fascinant del pitjor i el millor de l’espècie humana, del terror de la inquisició i de la dignitat amb què una persona pot afrontar la mort.

El darrer cop m’ha passat amb Magnitud imaginaria de Stanislaw Lem. Nascut a Lvov quan encara era part de Polònia, és conegut principalment per la seva obra de ciència-ficció (molt allunyada dels estereotips lligats al gènere), especialment Solaris, adaptada dues vegades al cinema. I certament val la pena llegir aquests llibres, com Diario de un navegante, el Invencible o La fiebre del heno. Però no només va escriure ciència-ficció.

La seva Summa technologiae o Biblioteca del segle XXI està formada per quatre llibres: Golem XIV, Provocación, Vacío Perfecto, i Magnitud imaginaria. El primer està inèdit a Espanya, els dos següents tenen en comú que recopilen critiques literàries i el quart és un recull de pròlegs. Això sí, tant les crítiques com els pròlegs són de llibres inexistents. I en alguns casos, fins i tot de llibres que és impossible que arribin a existir mai.

Magnitud imaginaria conté sis pròlegs, tot i que dos són en realitat pròlegs al recull de pròlegs. Un d’ells del propi autor, on reivindica, amb tocs d’humor, el gènere dels pròlegs. Els quatre pròlegs que formen realment el contingut del llibre introdueixen els volums següents: Necrobias, un catàleg d’una exposició de radiografies pornogràfiques; la Erúntica, on un investigador biòleg aficionat explica el procés que ha seguit per ensenyar anglès a bacteris; la Història de la literatura bítica, que és aquella generada per ordinadors però no programada directament per humans; i finalment, el pròleg de l’Extelopedia Verstrand, evolució del concepte d’Enciclopèdia, que supera la limitació intrínseca de les enciclopèdies donat que el seu coneixement queda ràpidament desfasat. Per tal de resoldre aquest problema, una extelopèdia defineix conceptes futurs i explica el curs futur dels esdeveniments, en comptes d’explicar el que ha passat i els conceptes actuals. A més, cada entrada també mostra la probabilitat de que aquell concepte, objecte o esdeveniment esdevingui real en el futur.

A Lem li agrada partir d’una premissa sorprenent, xocant o impossible, i anar-la desenvolupant fins a les seves darreres conseqüències, passant del que podria ser una simple ocurrència o anècdota a propostes interessants, sorprenents… i que acostumen a atacar l’antropocentrisme, a fer miques l’ego humà, com quan a partir d’una representació matemàtica de totes les obres de Dostoievski, un ordinador crea La niña, la novel·la que no va escriure mai però que és justament la que manca per completar el cercle que forma aquesta representació.

També acostuma a fer jocs de paraules, com quan als inicis de la literatura bítica, els ordinadors redefineixen paraules (el casino és un lloc on gairebé es guanya, però al final no, i partitura és la tortura del part) o n’inventen de noves que podrien existir (embrutecido, o embrutit en català, seria un embotit en males condicions i la piolencia es defineix com a fanatisme religiós). Evidentment, aquests jocs de paraules porten a parlar de la traducció, perquè imagino que pràcticament seran de collita pròpia tot i mantenir l’estil original. Hauria estat bé tenir alguna nota a peu de pàgina que ens expliqués els jocs de paraules originals en polonès, com a mínim d’alguns d’ells. És l’únic retret que li faig a la gran edició d’Impedimenta. És una sort que s’hagin decidit a completar la Biblioteca del Segle XXI i aviat pugui repetir el ritual, que vegi a la llibreria el nou volum, les mans agafin soles el llibre, el pagui… i em pugui llegir Golem XIV.

Em vaig interessar pel concert en veure que venia a tocar el Kid Congo. Ex-membre de bandes mítiques com Bad Seeds, The Gun Club i The Cramps, fa un parell d’anys va treure un disc boníssim amb la seva banda The Pink Monkey Birds. En una ressenya a El Periódico definien la seva música com Rock lasciu, i la veritat, no es una mala descripció.

Però al mirar els detalls del concert, vaig veure que també hi havia l’Alexander Hacke, el baixista dels grandíssims Einstürzende Neubauten. El meu interès per anar al concert es va multiplicar.

Però encara hi havia més noms en aquell concert, desconeguts per a mi: junt amb el Kid Congo, tocava Khan, que feia de MC, i Julee Cruise, cantant. El nom de Julee Cruise m’era desconegut, però no la seva cançó més famosa.

Buscant una mica, vaig trobar que aquests tres han tret fa poc un EP força interessant anomenat San José. El recomano.

D’altra banda, l’Alexander Hacke tocava amb la formació The Hitman’s Heel, composada per Chris Hughes i Danielle de Picciotto. Un altre cop noms desconeguts. Sobre Chris Hugues no he trobat info, però la Danielle de Picciotto resulta que és una de les iniciadores de la Love Parede, entre moltes altres coses. I escoltant la seva música i veient quins altres projectes junts han fet (per exemple, un concert basat en el relat de Lovecraft “At the Mountains of Madness”), cada cop veia aquest concert com a més imprescindible.

I tot i les meves altes expectatives, el concert va estar a l’alçada. Hitman’s Heel tenen unes projeccions molt personals i interessants, obra de la Picciotto. Un concert molt intens i lúgubre. Després van sortir Kid Congo, Khan i Julee Cruise, que van mantenir el bon nivell tot i l’estat d’aquesta última, que no s’aguantava de peu però semblava no afectar-li a l’hora de cantar. Sí, van versionar la de Twin Peaks. I al final van tocar un parell de cançons tots sis plegats.

Una gran nit.

Anècdota 1: No m’agrada veure concerts assegut.

Anècdota 2: Gent que (al costat de la barra, sense seure) ballava de manera molt estranya.

Anècdota 3: Que poc menys de 24h abans del concert i mitja hora després de comprar l’entrada per internet, m’arriba un e-mail dient que si comprava l’entrada a la taquilla i presentava el carnet del primavera sound, tenia un descompte de 6 euros.Va fer pupa.

Una persona normal, de classe mitja, amb una feina respectable i família a alimentar, es veu abocada per circumstàncies fora del seu control a entrar en el món de la droga per a poder assegurar un futur per als seus. Aquest és l’inici de dues sèries nord-americanes actualment en antena, Weeds, que ja va per la seva setena temporada, i Breaking Bad, que tot just ha completat la seva tercera temporada. Tot i compartir la mateixa premissa incial, les dues sèries no podrien ser més diferents en esperit.

Weeds és una celebració desenfadada, irreverent i tot sovint frívola del món del cannabis a Califòrnia. A cavall del recent intent de legalització en aquest estat, Weeds descriu com una mare de família de classe mitja-alta recorre al tràfic de marihuana per poder mantenir als seus dos fills després de la mort del seu marit. Sempre en clau de comèdia, cada episodi ens mostra les dificultats de la protagonista per mantenir una aparença de família normal mentre conviu amb el món de la droga.

Breaking Bad és una bèstia ben diferent. Un brillant però moralment derrotat químic de Nou Mèxic és diagnosticat amb un càncer de pulmó. Incapaç de fer front al cost del tractament i atrapat per la precària situació econòmica en que es troba la seva família, decideix aliar-se amb un jove i problemàtic ex-alumne seu per produir meta-amfetamina d’alta qualitat i vendre-la. A partir d’aquí els dos es veuen immersos en un món de violència, misèria i corrupció en el que sobreviuen perquè a cap d’ells els queden opcions fora d’ell.

Curiosament les dues sèries recorren camins similars: la producció de la droga, la venda, els petits traficants i els consumidors, els narcos mexicans i la policia, la immigració il·legal i la corrupció. Però allà on Weeds hi posa un somriure despreocupat, el sol de Califòrnia i alguna simpàtica referència a temes d’actualitat, Breaking Bad retrata en el cru paisatge dels deserts de Nou Mèxic la desesperació de les víctimes de la crisi i la immigració il·legal a l’Amèrica profunda. I on Weeds compta amb actuacions correctes i pròpies de comèdia televisiva, Breaking Bad és propulsada pels talents dramàtics dels seus dos actors principals, Bryan Cranston i Aaron Paul.

Al final els símils són impossibles de resistir: Weeds és una fumada de tarda d’estiu, pecata minuta per evadir-se dels problemes reals. Breaking Bad és una nit destructiva amb els ionquis i desafortunats del barri, una dosi dura de realisme social.

• Avui 28 a les 19:30, The Boston Strangler / El estrangulador de Boston, de Richard Fleischer. Cicle Toni Curtis. No l’he vist mai i és un clàssic.
• Dimecres 29 17:30, Some Like It Hot / Con faldas y a lo loco, de Billy Wilder. Imprescindible tornar-la a veure sempre que es pugui. Jo no podré aquest cop.
• Dijous 30 22:00, Bonnie & Clyde, d’Arthur Penn. Un altre clàssic que tinc pendent.
• Divendres 31: 17:30, The Vikings, de Richard Fleischer i també amb el Toni Curtis. Una bona dosi d’aventures per acabar l’any.

I un cop passat el cap d’any, comença el cicle de les millors de l’any a la filmo, la millor manera de veure aquelles pel·lícules que volies anar a veure però no trobaves el moment i al final, quan ja podies, havien sortit de la cartellera ja. A més, aquest any es combina amb un homenatge al Berlanga i amb el cicle José Nieto, compositor que ha fet unes quantes bandes sonores de pel·lícules espanyoles.

He obviat el cicle Claude Chabrol perquè ja he vist un parell de seves recentment i ja n’he tingut prou, però si algú veu alguna seva a la programació que sigui imprescindible que avisi!

• Two lovers, de James Gray. No la conec però està a la llista de les millors de l’any. Dissabte 1 (19:30), diumenge 2 (22:00), dilluns 3 (17:30)
• Fantastic Mr. Fox, de Wes Anderson. Una pel·lícula d’animació del paio que va fer Life Aquatic. No necessito més. Només diumenge 2 (17:30). És la sessió infantil així que serà doblada en comptes de en versió original.
• Libertarias, de Vicente Aranda. Del cicle José Nieto. Dilluns 3 (21.45).
• Ne change rien, de Pedro Costa. Tampoc la conec però si està a les millors de l’any li vull donar una oportunitat. Dimarts 4 (19:30), dimecres 5 (17:30) i dijous 6 (22:00).
• El perro del hortelano, de Pilar Miró. També del cicle José Nieto. Dimecres 5 a les 19:30.
• Shutter Island, de Martin Scorsese. No és la seva millor pel·lícula, però un Scorsese sempre val la pena veure’l. Divendres 7 (21:30), dissabte 8 (17:30) i diumenge 9 (19:30).
• Bad Liutenant, de Werner Herzog. Sincerament, no acabo de veure al Nicolas Cage en aquest paper (de fet, el veig en molt pocs). Però mai se sap. Dissabte 8 (22:00) i dimarts 11 (17:00).
• Where the wild things are / Donde viven los monstruos, de Spike Jonze. Gran pel·lícula, em va agradar molt. Diumenge 9 (17:30), doblada.

I com a film del mes, Pierrot el loco, de Godard, amb un munt de projeccions diversos dies del mes.

Tota la programació d’aquesta setmana i la primera quinzena de l’any.

Que tingueu un 2011 molt cinèfil!

I és que, si alguna cosa ha aportat al món del cinema Sorkin, és la seva animadversió als estèriotips. Sorkin, humanista per sobre de tot, fuig de la comèdia gratuïta (que no de la comèdia), minimitza els trucs de personatge, i mostra el president dels EEUU o al congressista Charlie Wilson amb el màxim rigor comunicatiu (previ exemplar treball de documentació). Amb la contrapartida que el seu realisme va, en ocasions, en contra de l’articulació dramàtica. I és per això que no deixen de tenir raó aquelles veus que li critiquen que els seus personatges són excessivament iguals entre sí, o que aquests no tenen cap evolució (són massa plans)… Sí: Sorkin es passa l’arc del personatge per la punta de la *****. I ho fa per situar-nos en un altre pla, per fer de les seves creacions finestres que mostren a l’espectador un món absolutament magnètic i desconegut…

I què hi ha més desconegut i magnètic per l’espectador comú que el tema del “poder”? Des dels seus inicis, Sorkin explora el poder en tots els contexts possibles. I arriba a una tesi vàlida tant en aquells móns més llunyans a ell (l’exèrcit -”Algunos hombre buenos”- o el gabinet de comunicació de la presidència dels EEUU -la hiperpremiada “El ala oeste de la Casa Blanca”-) com els més propers (el món de la televisió, mostrat a “Sports Night” o a la injustament menyspreada “Studio 60 on the sunset strip”). Una tesi que no és altra que la repetició dels patrons de les conductes humanes amb l’aparició del poder: amistat/amor/confiança cobdícia/enveja/traició,…

En definitiva, un estil propi per un creador en majúscules. Una garantia de qualitat i interès.

RECOMANO: ABSOLUTAMENT TOT. Però si voleu anar per feina poseu-vos el pilot de “Studio 60 on the sunset strip” o qualsevol episodi de “El ala oeste”. I si sou més de pel·lícules, reviseu “La guerra de Charlie Wilson”.

Hom podria pensar que La Red Social és mesurada o apologètica en la seva exposició dels fets. Res més lluny de la realitat. La pel·lícula es desenvolupa talment com si fos una ficció dotada dels pertinents bons, dolents redimibles i malvats sense remei.  A aquestes alçades no sorprèn que Fincher utilitzi qualsevol tema com a material per als seus films, no per encetar una reflexió sobre el tema en qüestió, sinó com a excusa per construir una bona trama. Això mateix fa en aquesta ocasió, explicar una vibrant història d’èxit i competició despullada de qualsevol reflexió sobre la privacitat a internet i sense donar-li aires de pseudo-documental. La pel·lícula decebrà de ben segur aquells que esperin una pel·lícula sobre Facebook, però a canvi ofereix una faula trepidant sobre la importància d’arribar primer per sobre de qualsevol altra consideració.

Conseqüentment no importa si els personatges tenen noms i cognoms de persones reals, si la vida universitària a Harvard és retratada amb abundància de tòpics fàcils o si es malbaraten totes les ocasions de donar profunditat als arguments dels protagonistes. En el cinema, com a les curses de rem, tot s’hi val per proporcionar 121 minuts de bon entreteniment.

Des dels títols de crèdit, al punt de partida, l’ambientació sonora i musical (sovint tramposa però efectista/iva), la realització sorprenentment imaginativa i l’ús inquietant però obligatori de l’extraescena… Rodrigo Cortés construeix un relat sòlid i hipnòtic en el què la situació, element primordial, va deixant pas a la història com un cabdell de llana que es desfila. I ho fa, en la mateixa línia del seu subestimadíssim film Concursante (o el recomanadíssim curt 15 días), sense oblidar el seu compromís amb el discurs, presentant-nos la seva visió de l’empresa, de les institucions, del govern, de la família, de la societat… I tot, dins una caixa de fusta. Què més volem?

De regal, un minicurt humorístic del mateix Rodrigo Cortés: