D'herbes i substàncies

Una persona normal, de classe mitja, amb una feina respectable i família a alimentar, es veu abocada per circumstàncies fora del seu control a entrar en el món de la droga per a poder assegurar un futur per als seus. Aquest és l’inici de dues sèries nord-americanes actualment en antena, Weeds, que ja va per la seva setena temporada, i Breaking Bad, que tot just ha completat la seva tercera temporada. Tot i compartir la mateixa premissa incial, les dues sèries no podrien ser més diferents en esperit.

Weeds és una celebració desenfadada, irreverent i tot sovint frívola del món del cannabis a Califòrnia. A cavall del recent intent de legalització en aquest estat, Weeds descriu com una mare de família de classe mitja-alta recorre al tràfic de marihuana per poder mantenir als seus dos fills després de la mort del seu marit. Sempre en clau de comèdia, cada episodi ens mostra les dificultats de la protagonista per mantenir una aparença de família normal mentre conviu amb el món de la droga.

Breaking Bad és una bèstia ben diferent. Un brillant però moralment derrotat químic de Nou Mèxic és diagnosticat amb un càncer de pulmó. Incapaç de fer front al cost del tractament i atrapat per la precària situació econòmica en que es troba la seva família, decideix aliar-se amb un jove i problemàtic ex-alumne seu per produir meta-amfetamina d’alta qualitat i vendre-la. A partir d’aquí els dos es veuen immersos en un món de violència, misèria i corrupció en el que sobreviuen perquè a cap d’ells els queden opcions fora d’ell.

Curiosament les dues sèries recorren camins similars: la producció de la droga, la venda, els petits traficants i els consumidors, els narcos mexicans i la policia, la immigració il·legal i la corrupció. Però allà on Weeds hi posa un somriure despreocupat, el sol de Califòrnia i alguna simpàtica referència a temes d’actualitat, Breaking Bad retrata en el cru paisatge dels deserts de Nou Mèxic la desesperació de les víctimes de la crisi i la immigració il·legal a l’Amèrica profunda. I on Weeds compta amb actuacions correctes i pròpies de comèdia televisiva, Breaking Bad és propulsada pels talents dramàtics dels seus dos actors principals, Bryan Cranston i Aaron Paul.

Al final els símils són impossibles de resistir: Weeds és una fumada de tarda d’estiu, pecata minuta per evadir-se dels problemes reals. Breaking Bad és una nit destructiva amb els ionquis i desafortunats del barri, una dosi dura de realisme social.

Aaron Sorkin

Aaron Sorkin és, probablement, el dialoguista més brillant de Hollywood. El primer que un pensa quan veu alguna de les seves creacions, és si l’home que està darrere dels personatges de “La red social” és, com a mínim, tant intel·ligent com es mostren tots els seus personatges. Ell sol dir: “ja m’agradaria”.

I és que, si alguna cosa ha aportat al món del cinema Sorkin, és la seva animadversió als estèriotips. Sorkin, humanista per sobre de tot, fuig de la comèdia gratuïta (que no de la comèdia), minimitza els trucs de personatge, i mostra el president dels EEUU o al congressista Charlie Wilson amb el màxim rigor comunicatiu (previ exemplar treball de documentació). Amb la contrapartida que el seu realisme va, en ocasions, en contra de l’articulació dramàtica. I és per això que no deixen de tenir raó aquelles veus que li critiquen que els seus personatges són excessivament iguals entre sí, o que aquests no tenen cap evolució (són massa plans)… Sí: Sorkin es passa l’arc del personatge per la punta de la *****. I ho fa per situar-nos en un altre pla, per fer de les seves creacions finestres que mostren a l’espectador un món absolutament magnètic i desconegut…

I què hi ha més desconegut i magnètic per l’espectador comú que el tema del “poder”? Des dels seus inicis, Sorkin explora el poder en tots els contexts possibles. I arriba a una tesi vàlida tant en aquells móns més llunyans a ell (l’exèrcit -”Algunos hombre buenos”- o el gabinet de comunicació de la presidència dels EEUU -la hiperpremiada “El ala oeste de la Casa Blanca”-) com els més propers (el món de la televisió, mostrat a “Sports Night” o a la injustament menyspreada “Studio 60 on the sunset strip”). Una tesi que no és altra que la repetició dels patrons de les conductes humanes amb l’aparició del poder: amistat/amor/confiança cobdícia/enveja/traició,…

En definitiva, un estil propi per un creador en majúscules. Una garantia de qualitat i interès.

RECOMANO: ABSOLUTAMENT TOT. Però si voleu anar per feina poseu-vos el pilot de “Studio 60 on the sunset strip” o qualsevol episodi de “El ala oeste”. I si sou més de pel·lícules, reviseu “La guerra de Charlie Wilson”.

Informació vs Propaganda

Aquest post no pretén ser un anàlisi polític sino estrictament una anàlisi en termes de comunicació. Una demostració de com el llenguatge audiovisual modela la informació fins a fer-la desaparèixer per deixar en el seu lloc la única cosa que ens interconnecta dins la societat contemporània: l’emoció.

FETS. En el darrer cap de setmana s’han donat dos fets informatius de gran repercusió mediàtica: per una banda, la manifestació popular en contra de la sentència del TC referent a l’Estatut de Catalunya. Per una altra, la classificació per la final del Mundial de la sel·lecció espanyola. Dos fets inaudits, la cobertura informativa dels quals ha estat coherent amb la seva importància. Fins aquí cap problema. El cas del que vull parlar es va donar el darrer dissabte en l’informatiu de migdia d’Antena3TV. Un exemple alarmant d’una pràctica gairebé diària en segons quins mitjans i és la d’amagar la propaganda dins la informació. Una pràctica legítima sota el ja desgastat paraigües de la llibertat d’expressió però que atempta deliberadament contra el codi deontològic de la professió.

Marginats i amb superpoders

Els anglesos la toquen i la toquen bé. Parlar de la BBC i sèries britàniques de qualitat és tan clàssic com el pa amb tomàquet i per tant, passarem del repàs històric i anirem al gra, a la recomanació.

Si agafem una colla de perdedors marginats dels suburbis de Londres, els obliguem a prestar serveis a la comunitat i a més, els donem superpoders, què passarà?

Doncs passarà una molt bona sèrie de TV, es diu misfits i al desembre va acabar la primera temporada. A l’estil britànic, 6 episodis i tanquem la paradeta. La sèrie és moderna i gens moralista, la música va directa cap a La2 o al Sidecar i és realment graciós escoltar alguns accents d’aquests nanos!

L’episodi més fluix potser el quart, que em va aborrir un pelet, però val molt la pena veure-la. A part, com a bona sèrie que es faci avui en dia, els personatges tenen twitter, tumblr, youtube i el que faci falta. A la web de la sèrie trobareu els enllaços. Per cert, la sèrie és del canal E4, privat i orientat al públic juvenil.

Perquè no prenem nota i fem coses així aquí? Prou de “la riera”, “ventdelplà” i coses aborrides d’aquestes siusplau! i alerta, que a nivell de producció, ja veureu que tampoc hi ha grans pressupostos, tot es basa en el guió i uns diàlegs interessants. Prenem nota?

No us la perdeu! Pel que sembla tot a punt per la segona! Visca!

La sèrie de la temporada

Aquesta gent de la foto són els protagonistes d’una de les millors novetats en sèries de la temporada: modern family. Potser dir que és la millor és exagerar, però un títol efectista, val un imperi.

Hereva de The Office en el seu humor directe i àcid, però sobretot d’aquella gran joia injustament cancel·lada que es deia arrested development.

Els personatges són boníssims, els guions es mouen entre el notable i l’excel·lent i els diàlegs hilarants.

No sé a què espereu a adoptar aquesta família!

Les gales i els actors

Amb un pragmatisme no exempte de sarcasme, Hitchcock deia que per ell el cinema només eren quatrecentes butaques que s’havien d’omplir. A la darrera gala dels Goya, el flamant director de la “Academia de las artes y las ciencias cinematográficas”, Alex de la Iglesia, feia un acte d’humiltat impropi de l’esteriotip d’artista afirmant que “no somos tan importantes: importante es salvar vidas en un hospital”. La subjugació del cinema al ferotge mercat comú fa encara més gran la distància entre l’autor, que malgrat intentar ser lliure i perseverant en la majoria dels casos no aconsegueix arribar a l’èxit, i la figura d’un públic exigent que només busca que la següent pel·lícula l’entretingui molt més que l’anterior. Sovint, entremig, empresaris amb diferents interessos aconsegueixen donar amb la fórmula màgica i aconseguir un producte rendible que satisfaci a totes les parts. Quan això es produeix, les pel·lícules recapten molt i, per tant, poden optar a guanyar molts premis.

Tenim tan arrelada aquesta visió mercantilista del cinema, que no hem superat el complexe que ens produeix veure que hi ha gent que pot viure una vida de luxe i fama però alhora dedicar-se amb abnegació a allò que volen; a allò que els agrada. Per això serveixen les revistes i els programes del cor. Per reduïr el nostre complexe. Per dir-nos que ells tenen allò que volem, però que nosaltres ho sabriem valorar millor. Per trobar allò que els falta i nosaltres sí tenim. Mentre més es mofin d’ells millor: més humans seran. I la nostra satisfacció, la mateixa que fa ja molts anys feia que admiressim aquell que osava fer uns versos que ridiculitzessin el monarca, ens omplirà de felicitat. Això és Sálvame. Aquesta és la nostra naturalesa. Ens conformem amb poc.

M’he educat amb el cinema. Recordo haver vist 7 vegades El retorno del Jedi. 5 Indiana Jones y el Templo Maldito. Unes quantes ET. Recordo haver discutit amb els meus amics sobre Million Dollar Baby. Haver rigut amb Una noche en la Opera. Haver-me emocionat amb El tercer hombre, amb Volver, amb Slumdog Millionaire. Estimo el cinema. I em nego a haver de preguntar-me com és Penélope, a qui vota Eastwood o si Von Trier és un dement. D’aquí uns anys no existiran. Els seus personatges sí. Només per això ja ha valgut la pena conèixer-los. Com diu De la Iglesia, només són treballadors. Alguns guanyen diners. Uns pocs molts. La majoria d’ells lluiten per un objectiu comú: fer cinema.

Se que no sóc molt objectiu, però a mi em cauen bé…

Els queixals del seny

Alan Ball és un senyor que ens va donar una sèrie que es diu “six feet under”, que conversió mètrica inclosa, es va conèixer com “a dos metros bajo tierra” a la terra de la Ñ.

La gràcia de la sèrie era combinar una narrativa curiosa, en un context extrany com un tanatori i personatges torturats i que (sobretot la nòvia del germà gran) foten molta molta ràbia, fins al punt que deixes de mirar la sèrie perquè no aguantes més.

Si fos un article com déu mana, ara ho enllaçaríem amb: i sense deixar de banda el món dels morts…

El paio es devia avorrir i va parir un nou invent, un refregit de Buffy cazavampiros i 90210 sensasión de vivir i va crear: True blood. Estem parlant d’una sèrie amb vampirs, éssers sobrenaturals i coses per l’estil. Evidentment, marca de la casa va incorporar un parell de personatges horripilants i odiosos, la parella de germans protagonistes.

No us enganyaré, m’he menjat amb patates la sèrie sencera, perquè és molt entretinguda. Està ben feta, enganxa, i vulguis que no, de moment encara pesa més que la ràbia que fan la noia de les dents i el germà-que-ningú-es-creu-que-pugui-ser-tant-tonto-però-no-et-deixa-de-sorprendre. Hi ha gent que li vol trobar crítica social i coses així. Jo m’hi nego. És pur entertainment i compleix a la perfecció si la poses en aquest sac. Si busquem gaire cosa més, només aconseguirem que grinyoli.

Jo la recomano totalment. Li posaria, un 7 o 8, per exemple. Això si, res comparable a com vaig disfrutar de Being Human, de temàtica similar, però molt diferent, made in BBC, molt recomanable i més curteta, ideal per gent impacient.

Aquí les ditxoses dents, les arribareu a aborrir:

Com no fer tele

L’altre dia vaig tenir la sensació que últimament mirava només sèries a la tele. Ahir després de sopar, vam posar la TV tradicional a veure què feien. Vaig tornar a sentir la sensació que la tele que es fa aquí és més que mediocre.

Per un costat, vaig veure una estona de “esta casa era una ruina”, adaptació d’un programa de la  ABC força bo que es diu Extreme Makeover: home edition. Ull, extreme makeover a seques, era el mateix amb persones i cirurgia estètica, programa que també es va importar aquí sota el nom “cambio radical“. Els comentaris apliquen també a aquell bodrio.

Els americans no estan per òsties i a la mínima s’aborreixen. El seu programa dura 43′ amb 17′ de publicitat, una horeta.

És Mad Men la pel·lícula de l'any?

Heu sentit a dir allò de que, a Amèrica del Nord, la televisió viu una època d’esplendor de tal magnitud que ha superat al cinema com a medi d’expressió artística? Una simple cerca és suficient per adonar-se que són bastantes les veus que proclamen el regnat de la televisió. Més enllà de comparacions injustes el cert és que moltes de les sèries produïdes avui en dia als Estats Units haurien estat impensables fa tant sols 15 anys. Per exemple, el 1990 Twin Peaks va ser víctima de les pressions de l’emissora i la tirania dels ratings d’audiència. En canvi The Sopranos o Six Feet Under van completar respectivament les sis i cinc temporades que tenien programades. A aquestes els han seguit una autèntica allau de sèries amb més pressupost, més audiència i més diversitat de temes que mai.

Mad men, ara en la tercera temporada, va un pas més enllà i incorpora pretensions artístiques, estilístiques i intel·lectuals més en línia amb el cinema independent o d’autor que el format televisiu. Creació d’un dels guionistes i productors de The Sopranos, aquesta sèrie està ambientada a la Nova York d’inicis dels 1960s i relata els canvis socials de l’època des de la quotidianitat domèstica i laboral d’una parella acomodada. Fora de tòpics fàcils i cites històriques òbvies, l’ambientació és superba, fins al punt d’aconseguir sorprendre amb detalls que revelen les actituds de l’època com ara el sexisme incontestat  o l’acceptació sense reserves del tabac i l’alcohol. Visualment és impecable, amb un estil elegant que retrata amb nostàlgia una ciutat de cotxes enormes, llums de neó i cocktails servits en gots de Martini. Sota aquesta estètica cuidada abunden referències a la cultura i contracultura de l’època, ja sigui literatura beat, música rock, folk o pintura d’avantguarda.

Els personatges són interessants, moralment ambigus i interpretats amb solvència pels actors de la sèrie. Com a únic però important punt feble la falta de ritme, especialment durant la primera temporada, en que la sèrie sembla estar massa absorta en la seva pròpia recreació de l’època com per esforçar-se a desenvolupar una trama interessant. És clar que si en el cinema és mostra de talent saber encabir una història en 90 minuts, en la televisió potser ho és saber estirar-la durant cinc temporades.