Per començar bé l’any, publico una crònica del concert de Depeche Mode. La tenia pendent des de fa un mes i mig…
Vaig comprar l’entrada del concert de Depeche Mode fa bastants mesos, sense tenir ni idea de qui acabaria tocant de teloners.. així que quan es va saber que serien els Soulsavers els encarregats em vaig portar una bona alegria. Retrobar-se amb la veu profunda, pausada i tensa de Mark Lanegan sempre és un luxe.
I el seu concert va estar prou bé. Sense cap introducció ni presentació de les cançons, sense cap pausa, van anar directes al gra, conscients del seu paper de teloners. Les cançons com Revival o Papermoney de l’àlbum anterior (It’s Not How Far You Fall, It’s The Way You Land) destaquen molt més que les de Broken, el disc que han publicat aquest any, menys inspirat em temo: tot i que sona prou bé, s’oblida prou ràpid.
Vull destacar les coreografies, bastant aleatòries, de les dues coristes: Puja la mà esquerra i baixa la dreta, puja la mà dreta i baixa l’esquerra. I així, hores i hores. Bé, no tant que el concert va ser d’uns 45 minuts. Les coreografies contrastaven amb la figura de Mark Lanegan enganxat al pal del micro, immòbil i casi inexpressiu durant tot el concert, però posant-li tota l’emoció que demanaven les cançons.
Després va venir una pausa entre grup i grup. Es va omplir el Palau Sant Jordi de gent i d’inquietud per l’espera. La música electrònica que van punxar per entretenir-nos era cada cop més animada i incitava la gent a cridar i fer palmes… portant algun moment curiós.
I finalment, Depeche Mode. Van sortir amb ganes, endollats. Els vaig veure disfrutar. La gent la tenien guanyada des del principi, i clar, això sempre ajuda. A més, segons sembla aquest concert l’editaran com a DVD oficial de la gira…
D’una tacada, tres cançons del nou disc. Però després ja es van concentrar en els clàssics. Tot i que pugui semblar un símptoma de decadència, és inevitable en una banda com aquesta i es podria discutir si es culpa seva o del públic (si només toquessin coses del nou, més un parell o tres de més antigues, la majoria d’assistents es sentiria estafada). Clar, sempre pots canviar totes les cançons de dalt a baix i fer que gairebé no es puguin reconèixer, com fa Bob Dylan… Ells no són tan atrevits, però sí que canvien unes quantes cançons, com I feel you que sembla una versió d’un grup industrial.
Tot i així, com que tenen clàssics per donar i per vendre, segur que tothom va trobar a faltar alguna cançó.
Tenien una pantalla de leds, amb mitja esfera (també de leds) incrustada, i allà posaven uns quants audiovisuals… No em van semblar malament, però normalment no els dono massa importància. L’escenari tenia forma de T, amb una passarel·la al mig per on van passejar un parell de cops Dave Gaham i Martin Gore. El fill de la Jessica Fletcher es va quedar al seu teclat. Els becaris (un bateria molt competent i un segon teclat) també es van quedar al seu lloc
Per acabar, queixar-me de que l’organització no deixés ni 5 minuts abans de desallotjar l’espai (amb una cinta i uns quants segurates, anaven “escombrant” la gent cap a fora… la sensació de ser tractat com ramat no te la treu ningú). Personalment necessitava descansar una mica després de tota aquella estona de peu i no va ser possible seure un moment al terra. A més, amb les presses per fer-nos aixecar, vam perdre la funda de la càmera de fotos. Una pena acabar amb aquest mal sabor de boca…
Per contrastar, teniu la crònica d’Hipersonica del concert de Madrid, uns dies abans. I les fotos, meravelloses com sempre, de Xavier Mercader al seu blog.
En resum: no estic acostumat a anar a concerts d’estadi així que potser em falten elements de judici per comparar, però em va semblar un bon concert, encara que el preu em continuï semblant car… Això sí, m’ho vaig passar teta, que és el que compta. 
Comentaris recents