Una mirada inquisitiva

Leonardo Sciascia és un dels meus escriptors preferits. Una debilitat que tinc, no em puc resistir a comprar i llegir (devorar) els seus llibres, com ja vaig comentar fa poc.

Sciascia era sicilià (nascut el 1921 a Racalmuto, mort el 1989 a Palerm) i pràcticament tota la seva obra està fortament arrelada a Sicília. Ambientant els seus llibres a la seva illa, ens va mostrant la manera de ser i de fer siciliana, el que ell en deia la sicilianitat. Això sí, sempre amb una mirada crítica, tot i el seu amor per la seva terra (o millor dit, a causa precisament d’aquest amor). Era d’esquerres, proper al comunisme però crític amb aquest també. Va ser regidor pel Partit Comunista Italià, però no va aguantar molt de temps i va dimitir. També va ser diputat pel Partit Radical. Aquest compromís es mostra als seus llibres, donat que tots tenen un component polític molt important.

Fa pocs mesos que l’editorial Tusquets ha publicat La muerte del inquisidor, del 1964. Segons el pròleg del propi autor, dels seus texts era el que més apreciava i l’únic que li agradava rellegir, amb ganes de trobar la clau que li permetés tancar del tot el cas que explica el llibre.

La muerte del inquisidor té la mateixa estructura que alguns altres llibres seus, com ara La desaparición de Majorana o La bruja y el capitán: investiga un cas real que hagi passat pels jutjats italians, revisant les actes del judici així com altres fonts d’informació rellevants, com ara notícies periodístiques o anotacions en diaris personals de gent relacionada o amb informació privilegiada. A partir d’aquest material, la mirada crítica i lúcida de Sciascia posa en evidència les mitges veritats, fa aflorar el significat real d’expressions hipòcrites, ens explica el pensament comú de l’època que es dóna per sobreentès i poc a poc anem descobrint la veritat amagada i el rerefons polític o ideològic del cas.

En aquest llibre en concret, ens trobem a Sicília l’any 1657, que es troba sota el govern del Regne d’Espanya i en conseqüència la Inquisició té un gran poder a l’illa. El cas en qüestió el protagonitza un frare, Diego La Matina. Va passar repetits cops per davant de la Inquisició acusat d’heretgia, sorprenentment benèvola al principi i dictaminant cada cop càstigs més durs a La Matina, sempre reincident, fins a privar-lo de llibertat i obligar-lo a romandre a la presó de la Inquisició. Un cop allà, va matar amb les cadenes que havia aconseguit trencar a Juan López de Cisneros, el cap de la Inquisició a Sicilia mentre aquest visitava la presó. Evidentment, aquest crim ja el va pagar més car i el van cremar viu a la foguera. S’ha de tenir en compte, com a exemple de com desemmascarava Sciascia el llenguatge, que quan les cròniques de l’època diuen que l’Inquisidor visitava la presó en realitat volien dir que interrogava a presoners torturant-los, com ara a La Matina.

El que crida l’atenció a Sciascia del cas és que per una banda la Inquisició l’imposa càstigs ben lleus per les seves heretgies i per l’altra, en cap dels documents on es parla de Diego La Matina s’acaba d’explicar ben bé en què consisteix la seva heretgia, quin era el seu pecat. Confrontant els diferents texts, s’acaba per intuir que el frare apostava per un cristianisme popular, al costat dels pobres i completament allunyat del que podia representar la jerarquia catòlica. No obstant, com deia abans, li falta el document, la referència clau que li permeti confirmar aquesta conclusió i afirmar-ho amb certesa. Però això no li treu gens de força al llibre:

La muerte del inquisidor és una mostra fascinant del pitjor i el millor de l’espècie humana, del terror de la inquisició i de la dignitat amb què una persona pot afrontar la mort.

i

No em puc resistir. Veig el nom de l’autor i les mans van soles a agafar el llibre, i sé que no podré marxar de la llibreria sense comprar-lo. Em passa amb alguns escriptors concrets, Andrea Camilleri, Leonardo Sciascia o Stanislaw Lem entre ells. El dos últims van morir ja, i no podran escriure més llibres, però encara tenen llibres per publicar-se en castellà o català, així que a vegades encara repeteixo el ritual: llegir el nom de l’autor, agafar el llibre automàticament, pagar… i posar-lo ben amunt a la pila de lectures pendents, on no acostumen a esperar gaire temps.

El darrer cop m’ha passat amb Magnitud imaginaria de Stanislaw Lem. Nascut a Lvov quan encara era part de Polònia, és conegut principalment per la seva obra de ciència-ficció (molt allunyada dels estereotips lligats al gènere), especialment Solaris, adaptada dues vegades al cinema. I certament val la pena llegir aquests llibres, com Diario de un navegante, el Invencible o La fiebre del heno. Però no només va escriure ciència-ficció.

La seva Summa technologiae o Biblioteca del segle XXI està formada per quatre llibres: Golem XIV, Provocación, Vacío Perfecto, i Magnitud imaginaria. El primer està inèdit a Espanya, els dos següents tenen en comú que recopilen critiques literàries i el quart és un recull de pròlegs. Això sí, tant les crítiques com els pròlegs són de llibres inexistents. I en alguns casos, fins i tot de llibres que és impossible que arribin a existir mai.

Magnitud imaginaria conté sis pròlegs, tot i que dos són en realitat pròlegs al recull de pròlegs. Un d’ells del propi autor, on reivindica, amb tocs d’humor, el gènere dels pròlegs. Els quatre pròlegs que formen realment el contingut del llibre introdueixen els volums següents: Necrobias, un catàleg d’una exposició de radiografies pornogràfiques; la Erúntica, on un investigador biòleg aficionat explica el procés que ha seguit per ensenyar anglès a bacteris; la Història de la literatura bítica, que és aquella generada per ordinadors però no programada directament per humans; i finalment, el pròleg de l’Extelopedia Verstrand, evolució del concepte d’Enciclopèdia, que supera la limitació intrínseca de les enciclopèdies donat que el seu coneixement queda ràpidament desfasat. Per tal de resoldre aquest problema, una extelopèdia defineix conceptes futurs i explica el curs futur dels esdeveniments, en comptes d’explicar el que ha passat i els conceptes actuals. A més, cada entrada també mostra la probabilitat de que aquell concepte, objecte o esdeveniment esdevingui real en el futur.

A Lem li agrada partir d’una premissa sorprenent, xocant o impossible, i anar-la desenvolupant fins a les seves darreres conseqüències, passant del que podria ser una simple ocurrència o anècdota a propostes interessants, sorprenents… i que acostumen a atacar l’antropocentrisme, a fer miques l’ego humà, com quan a partir d’una representació matemàtica de totes les obres de Dostoievski, un ordinador crea La niña, la novel·la que no va escriure mai però que és justament la que manca per completar el cercle que forma aquesta representació.

També acostuma a fer jocs de paraules, com quan als inicis de la literatura bítica, els ordinadors redefineixen paraules (el casino és un lloc on gairebé es guanya, però al final no, i partitura és la tortura del part) o n’inventen de noves que podrien existir (embrutecido, o embrutit en català, seria un embotit en males condicions i la piolencia es defineix com a fanatisme religiós). Evidentment, aquests jocs de paraules porten a parlar de la traducció, perquè imagino que pràcticament seran de collita pròpia tot i mantenir l’estil original. Hauria estat bé tenir alguna nota a peu de pàgina que ens expliqués els jocs de paraules originals en polonès, com a mínim d’alguns d’ells. És l’únic retret que li faig a la gran edició d’Impedimenta. És una sort que s’hagin decidit a completar la Biblioteca del Segle XXI i aviat pugui repetir el ritual, que vegi a la llibreria el nou volum, les mans agafin soles el llibre, el pagui… i em pugui llegir Golem XIV.

Mini-recomanacions de no-ficció

L’altre dia em van demanar algunes recomanacions per lectures de no-ficció. Vaig donar-li algunes voltes, recordant el que havia llegit recentment i intentant cobrir un ventall ampli de temàtiques. I ja que havia fet el curro d’escriure-ho, he decidit convertir el mail en un post, lleugerament corregit i ampliat. Si us agrada i hi ha comentaris positius, faré un altre de lectures de ficció que han passat darrerament per les meves mans.

Els articles de Hunter S. Thompson. En alguns llibres com Fear and loathing in Las Vegas costi saber on comença i acaba la ficció… Ara mateix estic llegint (molt lentament) The great shark hunt, recopilació d’articles dels anys 60-70. Temes molt variats: les borratxeres que s’agafen els periodistes esportius (descrit en primera persona, evidentment), discriminació racial al sud dels USA… Ja posats, val molt la pena el documental Gonzo, per tenir una idea de com arribava a estar de pirat. Aquí llisten els seus llibres més importants. Els diaris del rom estan molt bé (però és una novel·la).

Proust y la neurociencia, de Jonah Lehrer. Divulgació científica. Presenta diversos artistes (Proust, Walt Whitman, Virginia Woolf, Cezanne) que van ser innovadors/trencadors en el seu moment i lliga el seu estil/proposta artística amb algun tema neurocientífic (percepció, memòria…), en general quan l’artista es va avançar a la visió científica del seu temps i la ciència li ha acabat donant la raó.

I un altre llibre sobre ciència, tot un clàssic, és El mundo y sus demonios de Carl Sagan, un dels millors divulgadors científics que he pogut llegir… (què gran!) Aquest llibre en concret és la “bíblia” (JA) de l’escepticisme. :p

Si passem a temes polítics i econòmics, a part dels típics com Noam Chomsky o Robert Fisk… vaig llegir fa poc un llibret anoment El derecho a la pereza de Paul Lafargue, el gendre de Marx. El llibre va sobre l’explotació dels obrers, la jornada laboral i tal. Molt ben escrit i molt divertit, amb quantitats industrials d’ironia.

Fa poc he llegit un llibre de Leonardo Sciascia, El teatro de la memoria, on analitza un judici dels anys 20 a Italia (un estafador  que es fa passar per amnèsic i que una familia benestant reconeix com a membre que va desaparèixer a la primera guerra mundial). D’aquí van sortint relexions sobre la capacitat d’autoenganyar-nos, les relacions entre classes socials, el funcionament de la justicia (brutal una frase que diu algo així com: la gente dice que Italia es la cuna del derecho pero en realidad es su tumba), el feixisme… Té alguns més d’aquest estil, acostumen a ser curts.

Bonus tracks (llibres que tinc pendents llegir, espero poder comentar-los aquí dintre d’algun temps):

Cosas que los nietos deberían saber. Mark Everett, el cantant i gairebé únic membre dels Eels. És una autobiografia. Tothom en parla molt bé i, no sé, em crida. L’edició (Blackie books) és molt molona

Per acabar, “Una religión en busca de un diós”, un  llibre sobre futbol del Manuel Vázquez Montalbán. Amb el que m’agrada com escrivia aquest home, la seva capacitat per mostrar perspectives interessants de qualsevol tema, i sent ell tant futbolero i culé… estic segur que valdrà la pena.

El llibre de les lamentacions

El mal de Portnoy (Portnoy’s Complaint), de Philip Roth, va publicar-se el 1969, un any realment apropiat per a un llibre com aquest. És un monòleg format per les confessions, reflexions, però sobretot, les innumerables queixes, que Alexander Portnoy dirigeix al seu psicoanalista.

Portnoy, tot i el seu creixent èxit com a advocat, no es troba a gust amb sí mateix. Tots els convencionalismes, la normalitat (de seguir la norma) i les inhibicions amb les que va créixer a la seva petita família jueva de New Jersey, i de les que mai no s’ha pogut lliurar, no encaixen amb la seva irrefrenable obsessió pel sexe. Com és d’esperar, ja d’adolescent van començar els problemes, ell tancat al lavabo, suposadament per tenir diarrea… amb la seva mare preocupada intentant obrir la porta, el seu pare, amb problemes de restrenyiment, envejós… i ell, mirant de netejar les restes de la palla que s’ha fet. Sí, té moments escatològics, no es pot negar. I molt divertit s també, m’he rigut en veu alta algun que altre cop mentre el llegia al metro.

La barrera entre els jueus i els goy (no jueus) és un motiu essencial del llibre, tant la creada per una societat dominada pels no-jueus (clarament, la discriminació que pateix el seu pare a la feina com a venedor d’assegurances, sense pujar mai a una posició millor, tot i la seva eficàcia i dedicació) com, més important encara, la pròpia diferenciació i un cert sentit de superioritat dels jueus americans. Tot això marcarà al jove Portnoy, que després es dedicarà a perseguir noies goy, per a desesperació dels seus pares, que no entenen com no està casat amb una jueva…

PS: Ja he llegit a Joseph (La marcha Radetszky, Job, Fuga sin fin, La leyenda del Santo Bebedor, … ) i a Philip (aquest, The Plot Against America, American Pastoral i Zuckermann encadenado). Ara em falta en Henry per completar la col·lecció d’escriptors jueus nascuts o de pares de l’Imperi Austro-Húngar -secció Ucraïna- i amb Roth com a cognom!

PS2: Qui sap si hagués llegit mai aquest llibre sense conèixer el blog El Lamento de Portnoy, que aprofito per recomanar. Articles que van repassant la bibliografia de diversos autors. M’ha descobert a Philip Roth i a Roberto Bolaño, qué més puc demanar. Això sí, que consti he començat a llegir La broma infinita de David Foster Wallace sense saber que estan repassant-lo.

PS3: Una salutació especial als que arribeu aquí gràcies a haver posat l’etiqueta sexe. :p