3 Pel·lícules que ni fu ni fa

Humpday

El punt de partida és la següent bestiesa: “Què passaria si dos amics heterosexuals decidissin rodar una pel·lícula porno gay?”. Abordada amb esperit indie i filmada a l’estil dogma, les bones actuacions i un tracte digne als personatges fan que la idea inicial sembli gairebé creïble. Gairebé.

Up

Ja portem 15 anys d’animació per ordinador als cinemes, i al meu parer els guions d’aquestes pel·lícules continuen sent tant simples, simpàtics i irrellevants com sempre. Up continua la saga intentant que l’espectador se senti bé i no hagi de pensar massa.

500 Days of Summer

Film inofensiu replet de moments enginyosos i bona música, una mica en la línia de High Fidelity. Pel cantó negatiu destaquen la falta d’expressivitat i les corbates ridícules del protagonista. El personatge interpretat per Zooey Deschanel invita a la misogínia.

Zooey Deschanel

Agenda de la setmana #3

Un cop acabat el cicle de millors pel·lícules de l’any (que no he aprofitat com hagués volgut), la filmo es passa a un cicle monotemàtic sobre Werner Herzog. Com que desconec completament la filmografia d’aquest director (intentaré solucionar-ho amb aquest cicle), no en recomanaré cap… Podeu consultar la programació completa a la seva web.

A part d’això, al cine Rambla de L’Hospitalet, passen en V.O. Still Walking , una de les sel·lecionades com a millors de l’any pel cicle de la filmo. Així que teniu (tenim) una nova oportunitat:

• Still Walking:
  Dimarts 26, a les 18:00, 20:30 i 22:40. Cinema Rambla, Ramble Just Oliveres 20, L’Hospitalet.

Música:

• Grand Archives, el nou grup d’un ex-membre de Band of Horses. Continua pel mateix estil, bastant tranquil. El disc anterior estava prou bé, a l’últim no li he fet massa cas, haig de confessar… :p
  Diumenge 24 a l’Apolo, 20h. 16€
  
  

Exposicions:

• FotoPress’09. Els reportatges guanyadors l’any passat. Pels temes que toquen, alguns són realment durs. Però val la pena. Teniu encara un mes per anar-hi, aprofiteu!
  Fins el 22 de febrer, al CaixaForum. Gratis.

Agenda de la setmana #2

Continua la programació interessant a la filmoteca, amb el cicle de les millors de l’any i d’USA’70:

• American Graffiti, de George Lucas. Gran pel·lícula: nostàlgia, American way of life, anys 60…
  Dissabte 16 a les 17:00.

• Déjame Entrar, de Tomas Alfredson. Una pel·lícula de vampirs diferent. Dóna mal rollo. És força bona.
  Dissabte 16 a les 22:00 i diumenge 17 a les 19:30.
• Ponyo en el acantilado, de Hayao Miyazaki. La darrera bogeria de Miyazaki. No arriba al nivell d’El viatge de Chihiro, és una mica més infantil, però continua valent la pena. La cançó final s’enganxa com una mala cosa.
  Diumenge 17 a les 17:00 (sessió infantil, amb versió doblada al castellà).
• Let’s Get Lost, de Bruce Weber. Un documental sobre el músic de jazz Chet Baker. Van recomanar-me-la i tenia moltes ganes de veure-la al cine, però no vaig trobar el moment. No deixaré passar l’oportunitat.
  Dilluns 18 a les 17:00 i dijous 21 a les 19:00.
• Revolutionary Road, de Sam Mendes. American Beauty i Road to Perdition li donen prou crèdit al director. Si tinc temps, provaré.
  Dimarts 19 a les 17:00, dimecres 20 a les 19:15 i divendres 22 a les 22:00.

Un concert destacat:

• The Field (live). Electrònica molona.
  
  Dissabte 17 a l’Apolo, a les 0:30 segons la web (tot i que dubto que comenci tant d’hora, veig més probable cap a les 2:00). 15€.

Agenda de la setmana #1

Començo amb aquest post una agenda setmanal. Feia temps que ho volia tornar a fer (ja vaig estar una bona temporada encarregat d’un cert tsssemanal).

Us aviso del criteri: Hi inclouré coses que faré o m’agradaria fer (però per diners o temps no podré). I això és tot.

S’agrairà el feedback!

Cinema : La major part de recomanacions de l’agenda d’aquesta setmana són de la filmoteca, perquè ara mateix passen dos cicles molt recomanables: els millors films de l’any 2009 (seleccionats pels crítics de la Guía del Ocio) y USA’70, amb una petita mostra del cinema d’un temps i espai molt fructífers (i una de les meves debilitats). Tot això per 2€ amb carnet jove o de les biblioteques. (O per 1€ cada peli si us compreu el talonari de 50 entrades). Si no sou el Núñez de Crackòvia, un regal!

• Paranoid Park, la penúltima pel·lícula de Gus Van Sant (Milk és posterior però es va estrenar abans). Forma part amb Elephant i Last Days d’una “trilogia de la mort”. Les dues primeres em van agradar, així que no em perdré aquesta.

  Divendres 8 a les 22:30, dissabte 9 a les 17:30.

• Still Walking, de Hirokazu Kore-eda. Un melodrama familiar que té bona pinta.

  Dissabte 9 a les 22:00.

• The Deer Hunter, un clàssic de guerra de Michael Cimino. Amb un Robert de Niro i Christopher Walken (molt jove) espectaculars. Vietnam. Ruleta Russa. Boníssima.

  Divendres 8 a les 17:30 i diumenge 10 a les 19:00.

• Annie Hall, de Woody Allen. No necessita més presentació. Obligat anar-hi si no l’heu vist mai o si fa massa temps des del darrer cop.

  Divendres 8 a les 20:45 i diumenge 10 a les 22:15.

• The Curious Case of Benjamin Button, de David Fincher. Me la vaig perdre quan es va estrenar, i un Fincher sempre és interessant.

  Dilluns 11 a les 17:00, dimarts 12 a les 19:00 i dimecres 13 a les 21:00.

• American Graffiti, de George Lucas. Gran pel·lícula: nostàlgia, American way of life, anys 60…

  Dijous 14 a les 22:00 i dissabte 16 a les 17:00.

Música: Comencen els Caprichos del Apolo. Concerts interessants.. a preu de capritx, realment.

• Eli “Paperboy” Reed and The True Loves + The Right Ones. Van fer un grandíssim concert fa poc més d’un any, al Primavera Club, amb invasió (controlada) de l’escenari… ni més ni menys que l’auditori del Fòrum. Un soulman que no fa res nou, però borda el que fa. Tot un espectacle.

  Divendres 8 a les 20:30 a l’Apolo. 23€ (18 anticipada).

Exposicions: No vull recomanar una exposició sense haver-la visitat, però com que aquesta durarà molt poc i em sembla interessant, faig una excepció:

• Petits editors, grans llibres. Una exposició sobre editorials petites. FAD (Pl. dels Àngels 6-5).

  De dilluns a divendres de 14 a 20 h. i dissabtes de 11 a 20 h. Gratis. Fins al divendres 22.

El gran truc

En el seu moment em va agradar molt The Dark Knight. Tot i que estic una mica cansat de pel·lícules èpiques amb duracions èpiques, i encara més cansat d’adaptacions d’herois de còmic vestits amb pijames esperpèntics, em vaig empassar els 152 minuts de projecció sense mirar el rellotge un sol cop. Un protagonista que aconsegueix ser seriós tot i anar vestit de ratpenat i un joker que és millor que el joker, quina proesa! Revifat el meu interès per la filmografia de Christopher Nolan, vaig decidir veure el seu film anterior, The Prestige. Per als que no l’hagueu vist encara, el guió gira al voltant de la rivalitat obsessiva entre dos mags (Hugh Jackman i Christian Bale) al Londres de finals del segle XIX.

Un altre cop vaig quedar atrapat per la vitalitat i tensió del film. Però aquesta vegada em va sorgir una sospita difícil de definir, com si el director m’hagués donat gat per llebre mitjançant enginyosos trucs com els dels seus mags. És clar que els seus guions són qualsevol cosa menys lineals i previsibles. També trobo que Nolan tria amb molt bon gust les bandes sonores. I sens dubte sap com aconseguir col·laboracions d’actors reconeguts i donar-los papers que aprofiten magníficament: Caine, Oldman, Hall, Freeman… inclús li concedeix un paper secundari a Bowie sense que aquest enfonsi la pel·lícula sencera.

La meva sospita per tant no podia ser causada per la manufactura impecable de pel·lícules com Memento, The Prestige o The Dark Knight. Ara bé, són tant diferents entre elles aquestes pel·lícules? La trama no lineal, els salts temporals i de lloc, el protagonista atormentat per una obsessió, la dona morta tràgicament, els canvis sobtats entre escenes… De fet hi ha una bona recopilació dels seus trucs a imdb. I la meva sospita pren forma: el problema amb Christopher Nolan és que es tracta d’un prestidigitador amb uns pocs trucs molt ben apresos que repeteix un i altre cop amb variacions superficials. És clar que la meva sospita podria ser infundada, i en realitat es tracta d’un jove geni que encara no ha tingut temps de mostrar les seves múltiples facetes. En el meu cas suposo que em farà falta temps per decidir-me. I vosaltres, li heu vist el llautó o creieu que la seva és màgia auèntica?

Àgora

Alejandro Amenábar ha invertit anys i un elevat pressupost en el seu últim film, un drama històric ambientat en la caiguda de l’Imperi Romà i l’ascensió del cristianisme a finals del segle IV d.C. El resultat és una pel·lícula llarga, espectacular i un pèl descentrada.

Àgora mostra la millor cara en la seva faceta de crònica històrica. La recreació d’Alexandria i en especial de la biblioteca és impressionant. No es limita a uns pocs plans efectistes i banals, sinó que tots i cada un dels escenaris mostrats estan integrats amb el traçat i arquitectura del lloc. Al final de la pel·lícula tindrem la sensació d’haver passejat per l’Alexandria romana, molt lluny de les recreacions tremendes però inconnexes de Gladiator o Troia. El període històric triat (el destronament de l’ordre imperial per part del cristianisme i la conseqüent entrada en la foscor de l’edat mitjana) és explotat amb eficàcia per injectar dramatisme a la narració. Prenent el punt de vista dels protagonistes hereus de l’ordre romà, l’ascens imparable del cristianisme és un procés angoixant i tens que marca la progressió del guió.

Però Amenabar ambiciona molt més que una recreació històrica i intenta encaixar a la trama una reflexió sobre la ciència i religió, i fins i tot  un triangle amorós. Aquí és on el film mostra els seus descosits. A Àgora els religiosos, i en particular els cristians, són dolents, realment malvats. Per altra banda Rachel Weisz, en el seu paper com a Hipàcia, és una santa científica immune als idil·lis. L’enfrontament entre ells aviat pren un caire manierista que lluny de ser la pretesa reflexió es redueix a un xoc brutal i sanguinari. Pel que fa que a les escenes més o menys romàntiques, a Àgora li passa el mateix que a la seva protagonista: li rellisquen com un afegit superflu.

La superficialitat amb que es tracten algunes de les qüestions més transcendentals i les interrupcions de la dinàmica del film provocades per algunes escenes desllueixen el producte final, però afortunadament no l’arruïnen del tot. En breu: Àgora és un bon film que, sense arribar als extrems de Abre los Ojos, perd pistonada pel pes excessiu de les seves ambicions.

La llibertat de l'autor (II)

Avui en dia, tenir punts de referència és necessari. No des d’un punt de vista creatiu si no per la necessària salut mental. Així, si Messi és el número 1 indiscutible ho és, avui, perquè té un sostre que es diu Maradona. Algú en qui fixar-se per com ha de fer i no fer les coses. Fora el futbol es parla d’influències o, quan la carrera té certa rellevància, d’estil. Ara bé, què passa quan els referents o l’estil actuen com a instruments “negatius”? Què passa quan s’acaba una pel·lícula que ha estat un èxit (personal o comercial) i esdevé un referent inhibidor per la pròpia independència de l’autor? Per sort, l’art no és com el futbol. Messi no té temps d’anar-se a les Bahames després del gol del Getafe i dir “mare meva què he fet, no ho podré superar mai… Miraré de donar un gir a la meva carrera i ara no xutaré mai més a porteria“. L’artista, l’autor, se sent lliure. Però a vegades l’obsessió per la llibertat és el primer obstacle a l’hora d’aconseguir-la. Directors cabdals de la història del cinema han dit allò de “no tornaré a fer cap pel·lícula de mafiosos“. O de boxadors. O thrillers o musicals.

La darrera pel·lícula estrenada aquí per Takeshi Kitano es diu Glory to the filmmaker! i ve a riure’s de tot el que acabo de dir. Com ell mateix reconeix, després de l’inesperat èxit comercial de Zatoichi, l’autor necessitava una aturada reflexiva a la seva carrera. I la fa amb un film que té un bon començament però que decau estrepitosament a mesura que passen els minuts; i el que comença com una interessant (meta)paròdia acaba amb una terrible història llunàtica on afloren els pitjors gags slapstick de l’humor japonès més gruixut. Una opció, tot sigui dita, coherent dins la proposta global.

El problema el tenim aquells espectadors que hem decidit pagar l’entrada per compartir amb ell aquesta lícita etapa filmogràfica. O potser no. Potser ens deixem arrossegar per la mentalitat capitalista i quan entrem a una sala volem que es compleixin les espectatives que ens ha generat el preu de l’entrada. O que l’autor no traicioni la referència que nosaltres tenim del seu cinema. Volem tornar a veure Zatoichi, o Dolls, o El verano de Kikujiro . Potser nosaltres no som tan lliures. Segur. O potser li estem demanant massa al cinema. Segur també.

Glory to the filmmaker! és el suicidi artístic d’algú que vol néixer de nou. La llàstima, però, és que aquest suicidi hagi estat públic. Sigui com sigui, llarga vida a Kitano.

District 9, pilota al pal

Em fa mandra avisar de possibles spoilers, així que en general, hi haurà spoilers, avisats esteu! Torneu quan l’hagueu vist o seguiu llegint, al vostre criteri

Aquesta és una d’aquelles pelis que tindrà fans i detractors a dojo i amb un repartiment probablement força equitatiu. Això, que ja ha passat molts cops en la història del cinema, tampoc vol dir que sigui una pel·lícula bona, no ens enganyem, una cosa no treu l’altra. A més, sincerament, aquesta peli ja l’hem vist tots abans.

Tècnicament està molt ben feta, res a comentar, excepte potser el que em sol passar en aquests casos, els personatges artificials fets per ordinador sempre costen una mica de digerir. El director és força novell i ha tingut el paraigües del sr.Peter Jackson, que tot i que sembla haver perdut 30 kg, continua necessitant un estilista urgentment. A mi no m’ha acabat de convèncer i he estat intentant trobar el motiu i he arribat a una pseudo-conclusió que comparteixo aquí, tot i que potser demà canvio d’opinió.

Una pel·lícula necessita un protagonista (mínim) que sigui bona persona o no, provoca alguna empatia amb l’espectador. Els que anem al cinema, ens identifiquem amb el protagonista, sigui perquè ens cau bé, perquè ens interessa el que li passa, perquè és en Brad Pitt, perquè està vivint aventures increïbles o perquè està intentant trobar l’amor de la seva vida. Els motius són tan diversos com vulguem, però ha d’existir i existeix aquesta connexió.

En district 9, no vaig connectar mai amb el protagonista. Pot ser per molts motius, però principalment es fa difícil per la manera en que es vol narrar la història, mesclant imatges tipus documental amb escenes més tradicionals, adobat amb uns canvis de registre i to molt forts. Al final, tot plegat fa una mica de riure i el final és gairebé esperpèntic, la lluita amb els nigerians, mentre la nau marxa, semblava liberad a willy passat de voltes.

Doncs això, pilota al pal, gairebé gol, però no ha entrat.

La llibertat de l'autor (I)

No puc evitar reconèixer la importància de Lars Von Trier dins el món del cinema. No tan sols per la revolució que va suposar l’aparició del manifest Dogma 95, sino per la seva voluntat d’oferir-nos sempre una mirada pròpia i personal de la realitat. I és que Von Trier és, per sobre de tot, un autor excepcional, un cineasta que domina el llenguatge com pocs perquè l’ha estudiat i treballat també com pocs. Sovint, però, la seva obra no es troba a l’alçada del seu innegable talent. Escrita i rodada mentre patia una profunda depressió, Antichrist és la pel·lícula on queden més subratllades les seves fòbies personals i la seva poc dissimulada voluntat provocativa. I no ho dic per l’explicitat que l’espectador (ja massa domesticat) trobarà en certes imatges, sino per l’exhibició reiterada del seu habitual esperit maniqueu.

En clara alineació amb l’estat mental de l’autor, Antichrist ens explica la història d’una parella que intenta sortir del pou de la depressió aïllant-se a una cabana dins un bosc. Ell, un experimentat psicoterapeuta interpretat per Willem Dafoe, intentarà que ella (Charlotte Gainsbourg) afronti una a una totes les seves pors. Però el que ha de ser un camí cap a la recomposició familiar s’acaba convertint en un malson en el què la maldat acaba sent l’autèntic protagonista del film. Una maldat que neix en el sí de la naturalesa i és, per aquest motiu, inherent en l’espècie humana (una de les seves temàtiques predilectes). Són aquests els moments de major tensió del film, amb els què l’autor sembla que vulgui demostrar que està per sobre de qualsevol gènere (tal i com va fer amb la comèdia amb “El jefe de todo esto”). No ens enganyem. Sap el que es fa. I ho fa com pocs. Però sovint se li escapa de les mans. L’excel·lent magnetisme bergmanià creat al voltant de la parella protagonista acaba sent engolit per una asfixiant càrrega simbòlica que ens pot recordar el millor i el pitjor de l’univers Lynch. I és que Antichrist camina per una línia excessivament fina, on la bellesa del bosc emboirat contrasta amb l’abús de recursos efectistes com la càmera lenta (algunes de les imatges de la primera escena semblen extretes d’un anunci de preservatius) o el reiterat acompanyament sonor (si us plau, que algú trenqui d’una vegada el binomi tragèdia=òpera).

Amb tot, l’interès (que no el ritme) decau exageradament. L’autor abandona la seva suposada llibertat expressiva per recuperar el seu to moralista de sempre i el film realitza un gir cap un gènere en el què, paradoxalment, les convencions que s’han renegat tantes vegades són aquelles que acaben mantenint a l’espectador assegut a la butaca. La resta, articificis de màrketing. Debats estèrils sobre la improbable misoginia de l’autor i les imatges habituals per la provocació d’estómacs poc curtits. “La película que provocó desmayos en Cannes“.

Una llàstima.

El pitjor: L’efectisme. La incoherència habitual en l’autor.
El millor: La realització. La tensió dramatúrgica inicial.

Up i el nou 3D

L’altre dia vam anar a veure la nova de pixar, empresa que va marcar una nova època en l’animació  amb Toy Story el 95. Des d’aquella primera i exitosa incursió en una nova manera d’entendre l’animació per a tots els públics, n’hem vist algunes de bones, com la mateixa Toy Story, monsters inc o ratatouille, i també altres de no tant bones, com per exemple cars.

El que és indubtable és que amb wall-e (2008) van tornar a demostrar que no ho han dit tot encara i segons ens deien, amb Up (que ull, la traducció del títol no té pèrdua en castellà: Una aventura de altura) havien fet quelcom similar,donant protagonisme a un avi, cosa que molts van titllar prematurament de fracàs inexorable d’ingressos a taquilla.

Al final, no hi ha hagut fracàs i la gent sembla encantada… sobretot amb la versió 3D de la pel·lícula. Això del 3D, sincerament és una xorrada com una catedral. La pel·lícula és la mateixa si es veu amb 3D o sense. Ja en parlarem quan el Cameron estreni la seva nova peli en 3D (tot i que potser només serà per imax…) o quan les pelis es facin pensant en aquest aspecte més que com a accessori salva-cinemes.

Up no està mal. És entretinguda i tot el que vulguis, però sent una mica crítics, és molt patillera. A mi m’agrada la fantasia com a qualsevol altra i no tinc cap problema amb veure una joguina de cowboy que parla, monstres de peluix que surten dels armaris, bruixes que tenen un mirall parlant com a estilista o un iaio que fa volar una casa amb globus inflats. Però arriba un moment que un ja no pot amb les llicències gratuïtes.

Ja aviso que hi ha spoilers a partir d’aquí.

Un nen que no té cap mena de pares ni família que el trobi a faltar? El iaio de l’illa no hauria de tenir com 100 anys o així? Bé, són aquestes i altres tonteries que potser una a una semblen que no n’hi ha per tant, però al final a mi em deixen un regust de guió poc treballat, on no s’han esmerat per escriure una història més rodona i treballada. La part de l’illa o el que sigui, és excessivament llarga pel gruix de coses que hi passen, allargant el gag de l’ocellot i escenes que no porten enlloc per arribar a la durada necessària.

M’ha semblat una pel·lícula correcta, però que podria haver estat molt millor amb un millor treball de guió, un millor treball psicològic del iaio, que té uns canvis d’humor i canvia de pensament com una baldufa més que fer una evolució. Tota la resta, és de rebut en qualsevol pel·lícula d’animació, un parell de companys de viatge a poder ser patosos (el nen i el gos), la guerra entre el bé i el mal i la claca final del happy ending. Exigim més.