A Joann Sfar jo el conec com a dibuixant i guionista de còmics. És el creador, junt amb el també imprescindible Lewis Trondheim, de la monumental sèrie La mazmorra. En resum, aquesta sèrie és una revisió humorística del gènere d’aventures mesclat amb tots els tòpics dels jocs de rols estil Dungeons and Dragons. Tenim una masmorra plena de monstres on van milers d’aventurers en busca de fortuna… tot molt hàbilment administrat pel propietari de la masmorra, que bàsicament es forra amb aquest negoci.

La mazmorra és un projecte inabastable, inacabat i inacabable. En teoria havien de ser 300 volums, 100 per a explicar com va sorgir, 100 per a la trama principal i 100 més ambientats en un futur crepuscular. Està clar que en cap moment van tenir la intenció de completar el projecte, sinó simplement ampliar les possibilitats de jugar amb l’escenari i els personatges. Amb Sfar com a únic autor, també he gaudit d’obres com El gato del rabino i Sigmund Freud. A El gato del rabino trobem un gat que comença a parlar quan es menja un lloro. I com que el gat és, com es pot intuir pel títol, d’un rabí, té converses filosòfiques i teològiques amb el seu amo. Tot ambientat a l’Algèria de la dècada dels anys 20 del segle passat.

Gainsbourg, vida heroica és la primera pel·lícula que dirigeix Sfar i està basada parcialment en un còmic i un llibre d’aquarel·les que va fer sobre el mateix tema. I sincerament, espero que no es quedi aquí i dirigeixi més (de fet, mentre preparava aquest text he descobert que aquest any ha estrenat una adaptació precisament de El gato del rabino). Em va encantar el film, que vaig veure a un cicle sobre cinema i música a la filmoteca. La veritat és que aquesta pel·lícula que em va cridar molt l’atenció quan es va estrenar i la volia anar a veure, però per un motiu o altre sempre ho posposava… fins que em vaig adonar que ja no era en cartellera. Així que quan vaig veure que la passaven a la filmoteca, no vaig deixar passar l’oportunitat.

La pel·lícula ens presenta la vida de Serge Gainsbourg. Va ser un músic francès, polèmic i un gran generador de hits. Has sentit cançons seves, segur. I va ser polèmic tant per les cançons com la seva vida agitada, sortint amb models, actrius i cantants. I no és que fos especialment agraciat físicament, però tenia una personalitat irresistible. Trobem escenes com ara les experiències quan era nen durant l’ocupació nazi (ell era de família jueva) i el seu afany per ser el primer del barri en tenir l’estrella groga (evidentment, no tenia molt clar el que implicava), la relació amb Brigitte Bardot, una visita a Jamaica amb polèmica inclosa per fer una versió de la Marsellesa, o quan li dóna un atac de cor i l’han d’hospitalitzar. (no és prou motiu per a ell com per deixar de fumar)…

Per a explicar-nos qui era Gainsbourg, la pel·lícula mescla el món real amb l’imaginari creat per la ment del cantant, com per exemple una espècie d’alter ego que representa la seva vessant  més canalla, i que molts cops va guiant les decisions que va prenent. Per exemple, quan Gainsbourg arriba un moment on ha de decidir-se entre la pintura (era estudiant de Belles Arts) i la música (el va iniciar el seu pare, pianista en un bar). La mescla de ficció i realitat és fascinant i fa venir al cap The science of sleep. Casualitats de la vida, en aquesta pel·lícula actua Charlotte Gainsbourg, filla de Serge.

En definitiva, una pel·lícula fascinant. No feu com jo i veieu-la a la primera oportunitat que surti.

• Avui 28 a les 19:30, The Boston Strangler / El estrangulador de Boston, de Richard Fleischer. Cicle Toni Curtis. No l’he vist mai i és un clàssic.
• Dimecres 29 17:30, Some Like It Hot / Con faldas y a lo loco, de Billy Wilder. Imprescindible tornar-la a veure sempre que es pugui. Jo no podré aquest cop.
• Dijous 30 22:00, Bonnie & Clyde, d’Arthur Penn. Un altre clàssic que tinc pendent.
• Divendres 31: 17:30, The Vikings, de Richard Fleischer i també amb el Toni Curtis. Una bona dosi d’aventures per acabar l’any.

I un cop passat el cap d’any, comença el cicle de les millors de l’any a la filmo, la millor manera de veure aquelles pel·lícules que volies anar a veure però no trobaves el moment i al final, quan ja podies, havien sortit de la cartellera ja. A més, aquest any es combina amb un homenatge al Berlanga i amb el cicle José Nieto, compositor que ha fet unes quantes bandes sonores de pel·lícules espanyoles.

He obviat el cicle Claude Chabrol perquè ja he vist un parell de seves recentment i ja n’he tingut prou, però si algú veu alguna seva a la programació que sigui imprescindible que avisi!

• Two lovers, de James Gray. No la conec però està a la llista de les millors de l’any. Dissabte 1 (19:30), diumenge 2 (22:00), dilluns 3 (17:30)
• Fantastic Mr. Fox, de Wes Anderson. Una pel·lícula d’animació del paio que va fer Life Aquatic. No necessito més. Només diumenge 2 (17:30). És la sessió infantil així que serà doblada en comptes de en versió original.
• Libertarias, de Vicente Aranda. Del cicle José Nieto. Dilluns 3 (21.45).
• Ne change rien, de Pedro Costa. Tampoc la conec però si està a les millors de l’any li vull donar una oportunitat. Dimarts 4 (19:30), dimecres 5 (17:30) i dijous 6 (22:00).
• El perro del hortelano, de Pilar Miró. També del cicle José Nieto. Dimecres 5 a les 19:30.
• Shutter Island, de Martin Scorsese. No és la seva millor pel·lícula, però un Scorsese sempre val la pena veure’l. Divendres 7 (21:30), dissabte 8 (17:30) i diumenge 9 (19:30).
• Bad Liutenant, de Werner Herzog. Sincerament, no acabo de veure al Nicolas Cage en aquest paper (de fet, el veig en molt pocs). Però mai se sap. Dissabte 8 (22:00) i dimarts 11 (17:00).
• Where the wild things are / Donde viven los monstruos, de Spike Jonze. Gran pel·lícula, em va agradar molt. Diumenge 9 (17:30), doblada.

I com a film del mes, Pierrot el loco, de Godard, amb un munt de projeccions diversos dies del mes.

Tota la programació d’aquesta setmana i la primera quinzena de l’any.

Que tingueu un 2011 molt cinèfil!

I és que, si alguna cosa ha aportat al món del cinema Sorkin, és la seva animadversió als estèriotips. Sorkin, humanista per sobre de tot, fuig de la comèdia gratuïta (que no de la comèdia), minimitza els trucs de personatge, i mostra el president dels EEUU o al congressista Charlie Wilson amb el màxim rigor comunicatiu (previ exemplar treball de documentació). Amb la contrapartida que el seu realisme va, en ocasions, en contra de l’articulació dramàtica. I és per això que no deixen de tenir raó aquelles veus que li critiquen que els seus personatges són excessivament iguals entre sí, o que aquests no tenen cap evolució (són massa plans)… Sí: Sorkin es passa l’arc del personatge per la punta de la *****. I ho fa per situar-nos en un altre pla, per fer de les seves creacions finestres que mostren a l’espectador un món absolutament magnètic i desconegut…

I què hi ha més desconegut i magnètic per l’espectador comú que el tema del “poder”? Des dels seus inicis, Sorkin explora el poder en tots els contexts possibles. I arriba a una tesi vàlida tant en aquells móns més llunyans a ell (l’exèrcit -”Algunos hombre buenos”- o el gabinet de comunicació de la presidència dels EEUU -la hiperpremiada “El ala oeste de la Casa Blanca”-) com els més propers (el món de la televisió, mostrat a “Sports Night” o a la injustament menyspreada “Studio 60 on the sunset strip”). Una tesi que no és altra que la repetició dels patrons de les conductes humanes amb l’aparició del poder: amistat/amor/confiança cobdícia/enveja/traició,…

En definitiva, un estil propi per un creador en majúscules. Una garantia de qualitat i interès.

RECOMANO: ABSOLUTAMENT TOT. Però si voleu anar per feina poseu-vos el pilot de “Studio 60 on the sunset strip” o qualsevol episodi de “El ala oeste”. I si sou més de pel·lícules, reviseu “La guerra de Charlie Wilson”.

Hom podria pensar que La Red Social és mesurada o apologètica en la seva exposició dels fets. Res més lluny de la realitat. La pel·lícula es desenvolupa talment com si fos una ficció dotada dels pertinents bons, dolents redimibles i malvats sense remei.  A aquestes alçades no sorprèn que Fincher utilitzi qualsevol tema com a material per als seus films, no per encetar una reflexió sobre el tema en qüestió, sinó com a excusa per construir una bona trama. Això mateix fa en aquesta ocasió, explicar una vibrant història d’èxit i competició despullada de qualsevol reflexió sobre la privacitat a internet i sense donar-li aires de pseudo-documental. La pel·lícula decebrà de ben segur aquells que esperin una pel·lícula sobre Facebook, però a canvi ofereix una faula trepidant sobre la importància d’arribar primer per sobre de qualsevol altra consideració.

Conseqüentment no importa si els personatges tenen noms i cognoms de persones reals, si la vida universitària a Harvard és retratada amb abundància de tòpics fàcils o si es malbaraten totes les ocasions de donar profunditat als arguments dels protagonistes. En el cinema, com a les curses de rem, tot s’hi val per proporcionar 121 minuts de bon entreteniment.

Des dels títols de crèdit, al punt de partida, l’ambientació sonora i musical (sovint tramposa però efectista/iva), la realització sorprenentment imaginativa i l’ús inquietant però obligatori de l’extraescena… Rodrigo Cortés construeix un relat sòlid i hipnòtic en el què la situació, element primordial, va deixant pas a la història com un cabdell de llana que es desfila. I ho fa, en la mateixa línia del seu subestimadíssim film Concursante (o el recomanadíssim curt 15 días), sense oblidar el seu compromís amb el discurs, presentant-nos la seva visió de l’empresa, de les institucions, del govern, de la família, de la societat… I tot, dins una caixa de fusta. Què més volem?

De regal, un minicurt humorístic del mateix Rodrigo Cortés:

• Femme fatal, Brian de Palma, 2002. No va ser molt ben rebuda quan la van estrenar, però una del de Palma sempre val la pena veure-la.
  Dimecres 10 a les 22:00.
• Perdición, Billy Wilder, 1944. Imprescindible clàssic, una gran peli d’intriga amb l’inimitable Edward G. Robinson, en el memorable paper d’un inspector d’una companyia d’assegurances.
  Dimarts 9 a les 22:00 i dijous 11 a les 19:30.
• Invencible, Werner Herzog, 2001. Una nova oportunitat per al sr. Herzog, aquest cop amb una peli ambientada a l’alemanya nazi.
  Dissabte 13 a les 21:45 i diumenge 14 a les 19:00.
• Mi enemigo íntimo, Werner Herzog, 1999. Un documental sobre la seva relació amb Klaus Kinski. Promet.
  Divendres 12 a les 22:00 i diumenge 14 a les 19:00.
• Arrebato, Ivan Zulueta, 1979 + Ivan Z., Andrés Duque, 2004. Una pel·lícula inoblidable de veritat. Moltes imatges impactants, que es queden al cap. La joia de la corona d’aquesta setmana, sens dubte: si heu d’anar només un cop al cine, que sigui aquest.
  Dissabte 13 a les 17:00 i diumenge 14 a les 21:00.

Només un concert recomenat aquesta setmana, però no m’ho perdré per res en el món:

• Los Punsetes. Una mica de soroll, bones cançons amb lletres pròpies de qui ha perdut l’esperança en la raça humana… i que envia a tots a prendre pel cul. Amb gràcia, això sí. I comentaris mordaços. I molta mala llet. I una cantant que no es mou.

I per acabar, recomano l’exposició del Fellini al Caixafòrum. Molts interessant, molt ben pensada. Encara durarà uns mesos. Aneu un dia amb temps que jo m’hi vaig passar dues hores, i alguna part la vaig passar ràpid.

• Ainara Legardon. Rock minimalista, tens i proper. Salvant les distàncies, em recorda a la PJ Harvey dels principis, tot i que no arriba al nivell de la musa anglesa… No hi faltaré.
  Dimarts 23, 19:00, FNAC Triangle.

http://vimeo.com/moogaloop.swf?clip_id=9029925&server=vimeo.com&show_title=1&show_byline=1&show_portrait=0&color=&fullscreen=1

Videoclip*Ainara leGardon {Knowing} from alvarodzero on Vimeo.

I ja de pas, faré una ullada a l’exposició “De Fellini a Tim Burton. 40 años de fotografías de Mary Ellen Mark”, al mateix FNAC Triangle. Teniu temps de fer el mateix fins el dia 28 de febrer.

Altres concerts:

• Triángulo de Amor Bizarro, Delorean i altres, al Let’s Festival. A veure si Triángulo toquen unes quantes del nou disc.. que ja comença a ser hora.
  Divendres 26 a les 20:30. 20€ Salamandra (Av. Carrilet, 301. L’Hospitalet)
• Vampire Weekend. M’agraden però em sembla car.
  Dissabte 27, 20:00. 25€ Penélope Club (C/Marques de Comillas s/n).

Sobre cine, doncs a part del repàs habitual a la programació de la filmoteca, recordar que aquest cap de setmana s’han estrenat un parell de films molt interessants: el nou de Martin Scorsese (Shutter Island) i I’m not there, un biopic força atípic sobre Bob Dylan, dirigit per Tod Haynes.

• Fresas salvajes, Ingmar Bergman, 1957. Última oportunitatper anar a veure el film del mes.
  Dimarts 23, 17:00 i dijous 25, 22:00. Filmoteca.
• Zatoichi, Takeshi Kitano, 2003. El punt mig just entre la vesant ultraviolenta i la còmica de Kitano. M’encanta.
  Dimecres 24, 22:00 i dijous 25, 19:30.
• Fitzcarraldo, Werner Herzog, 1980. “Un visionari vol construir un teatre d’òpera enmig de la selva amazònica i explotar, alhora, el cautxú
  d’una regió inexplorada.” Això s’ha de veure.
  Dissabte 27, 19:00
• Nosferatu, Werner Herzog, 1979. Remake del clàssic de Murnau.
  Dissabte 27, 22:00 i diumenge 28, 19:30.

Tenim tan arrelada aquesta visió mercantilista del cinema, que no hem superat el complexe que ens produeix veure que hi ha gent que pot viure una vida de luxe i fama però alhora dedicar-se amb abnegació a allò que volen; a allò que els agrada. Per això serveixen les revistes i els programes del cor. Per reduïr el nostre complexe. Per dir-nos que ells tenen allò que volem, però que nosaltres ho sabriem valorar millor. Per trobar allò que els falta i nosaltres sí tenim. Mentre més es mofin d’ells millor: més humans seran. I la nostra satisfacció, la mateixa que fa ja molts anys feia que admiressim aquell que osava fer uns versos que ridiculitzessin el monarca, ens omplirà de felicitat. Això és Sálvame. Aquesta és la nostra naturalesa. Ens conformem amb poc.

M’he educat amb el cinema. Recordo haver vist 7 vegades El retorno del Jedi. 5 Indiana Jones y el Templo Maldito. Unes quantes ET. Recordo haver discutit amb els meus amics sobre Million Dollar Baby. Haver rigut amb Una noche en la Opera. Haver-me emocionat amb El tercer hombre, amb Volver, amb Slumdog Millionaire. Estimo el cinema. I em nego a haver de preguntar-me com és Penélope, a qui vota Eastwood o si Von Trier és un dement. D’aquí uns anys no existiran. Els seus personatges sí. Només per això ja ha valgut la pena conèixer-los. Com diu De la Iglesia, només són treballadors. Alguns guanyen diners. Uns pocs molts. La majoria d’ells lluiten per un objectiu comú: fer cinema.

Se que no sóc molt objectiu, però a mi em cauen bé…

• Blade Runner, Ridley Scott, 1982. Un clàssic, dels que ve de gust tornar a veure de tant en quant.
  Dilluns 15, 22:00. Filmoteca.
• L’home del braç d’or, Otto Preminger, 1955. Aquest sí és cinema clàssic estrictament parlant. Una història de jazz, drogradicció i baixos fons. Espectaculars títols de crèdit (i el pòster) de Saul Bass.
  Dimarts 16, 17:00. Filmoteca.
• Malditos Bastardos, Quentin Tarantino, 2009. Tinc pendent la última del Tarantino, pot ser una bona oportunitat per veure-la, però és en vídeo i crec que en versió doblada (però no he trobat informació fiable al respecte).
  Dimarts 16, 22:00, Rai Art (C/Carders, 12 principal. <M> JAume I).
• Cuánta madera roería una marmota (How much wood would a woodchuck chuck?), Werner Herzog, 1976. M’encanta el títol, és boníssim. Es projecta conjuntament amb La soufrière, del 77.
  Dimecres 17, 22:00 i dijous 18, 17:00. Filmoteca.
• The Visitor, Thomas McCarthy, 2007. Cicle de percussió a la filmoteca. La que té més bona pinta és aquesta, encara que no em sonava.
  Divendres 19, 22:00 i dissabte 20, 19:30. Filmoteca.
• Fresas Salvajes, Ingmar Berman, 1957. Tres noves oportunitats per veure el film del mes.
  Dimarts 16, 22:00, dimecres 17, 19:30 i divendres 19, 17:00.

I sortint-nos del cinema, però encara en el món audiovisual, s’està celebrant el BCN VisualSound, festival amb un munt de propostes interessants i gratis, com una projecció de falsos tràilers de cinema (dimarts a la nit) i molts tallers. Mireu la programació!

• Barfly, de Barbet Schroeder, 1987. A Charles Bukowski li van oferir fer una pel·lícula, i no només va fer el guió, sinó que va aprofitar per escriure un llibre, Holywood, explicant l’experiència. Ell no va quedar molt content del resultat (o potser simplement tampoc li interessava massa), però vull veure-la algun dia.
  Dimarts 09, 21:30, Rai Art (C/Carders 12,pral. <M> Jaume I). 2€.
• Umberto D, de Vittorio De Sica, 1951. Un dels títols emblemàtics del neorealisme italià… una gran pel·lícula.
  Dimecres 10, 17:00. Filmoteca.
• Fresas Salvajes, Ingmar Bergman, 1957. Un altre clàssic, i aquest el tinc a la llista de pendent. És el film del mes de la filmoteca, així que tindré algunes oportunitats.
  Dimarts 09, 17:00, dijous 11, 17:00 i divendres 12, 19:30. Filmoteca.
• Aguirre, la cólera de Dios, Werner Herzog, 1972. Un dels títols més famosos de Herzog… s’haurà de provar.
  Divendres 12, 22:00 i dissabte 13, 17:00. Filmoteca.

Música:

• Dinosaur Jr. (amb Lou Barlow, de la mateixa banda, de teloner) . Uns clàssics dels 90, que en els últims 3 anys han publicat un parell de discos molt inspirats. Guitarres i més guitarres.  Són carn de festivals, així que no deixaré l’oportunitat de veure’ls en sala.
  Dijous 11, 21:00. Apolo. 25€.