A Joann Sfar jo el conec com a dibuixant i guionista de còmics. És el creador, junt amb el també imprescindible Lewis Trondheim, de la monumental sèrie La mazmorra. En resum, aquesta sèrie és una revisió humorística del gènere d’aventures mesclat amb tots els tòpics dels jocs de rols estil Dungeons and Dragons. Tenim una masmorra plena de monstres on van milers d’aventurers en busca de fortuna… tot molt hàbilment administrat pel propietari de la masmorra, que bàsicament es forra amb aquest negoci.
La mazmorra és un projecte inabastable, inacabat i inacabable. En teoria havien de ser 300 volums, 100 per a explicar com va sorgir, 100 per a la trama principal i 100 més ambientats en un futur crepuscular. Està clar que en cap moment van tenir la intenció de completar el projecte, sinó simplement ampliar les possibilitats de jugar amb l’escenari i els personatges. Amb Sfar com a únic autor, també he gaudit d’obres com El gato del rabino i Sigmund Freud. A El gato del rabino trobem un gat que comença a parlar quan es menja un lloro. I com que el gat és, com es pot intuir pel títol, d’un rabí, té converses filosòfiques i teològiques amb el seu amo. Tot ambientat a l’Algèria de la dècada dels anys 20 del segle passat.
Gainsbourg, vida heroica és la primera pel·lícula que dirigeix Sfar i està basada parcialment en un còmic i un llibre d’aquarel·les que va fer sobre el mateix tema. I sincerament, espero que no es quedi aquí i dirigeixi més (de fet, mentre preparava aquest text he descobert que aquest any ha estrenat una adaptació precisament de El gato del rabino). Em va encantar el film, que vaig veure a un cicle sobre cinema i música a la filmoteca. La veritat és que aquesta pel·lícula que em va cridar molt l’atenció quan es va estrenar i la volia anar a veure, però per un motiu o altre sempre ho posposava… fins que em vaig adonar que ja no era en cartellera. Així que quan vaig veure que la passaven a la filmoteca, no vaig deixar passar l’oportunitat.
La pel·lícula ens presenta la vida de Serge Gainsbourg. Va ser un músic francès, polèmic i un gran generador de hits. Has sentit cançons seves, segur. I va ser polèmic tant per les cançons com la seva vida agitada, sortint amb models, actrius i cantants. I no és que fos especialment agraciat físicament, però tenia una personalitat irresistible. Trobem escenes com ara les experiències quan era nen durant l’ocupació nazi (ell era de família jueva) i el seu afany per ser el primer del barri en tenir l’estrella groga (evidentment, no tenia molt clar el que implicava), la relació amb Brigitte Bardot, una visita a Jamaica amb polèmica inclosa per fer una versió de la Marsellesa, o quan li dóna un atac de cor i l’han d’hospitalitzar. (no és prou motiu per a ell com per deixar de fumar)…
Per a explicar-nos qui era Gainsbourg, la pel·lícula mescla el món real amb l’imaginari creat per la ment del cantant, com per exemple una espècie d’alter ego que representa la seva vessant més canalla, i que molts cops va guiant les decisions que va prenent. Per exemple, quan Gainsbourg arriba un moment on ha de decidir-se entre la pintura (era estudiant de Belles Arts) i la música (el va iniciar el seu pare, pianista en un bar). La mescla de ficció i realitat és fascinant i fa venir al cap The science of sleep. Casualitats de la vida, en aquesta pel·lícula actua Charlotte Gainsbourg, filla de Serge.
En definitiva, una pel·lícula fascinant. No feu com jo i veieu-la a la primera oportunitat que surti.
Diuen que Hitchcock buscava sempre un alicient visual abans d’iniciar els seus films. El centenar de plans finals de l’escena final de Pájaros, el pla seqüència de La Soga, els plans impossibles de la dutxa a Piscosi… És probable que aquest esperit de posar-se aquest tipus de premisses per assaborir la satisfacció d’haver-les complert, distingeixi l’excel·lència de la vulgaritat. Fins i tot és probable que l’autor més influent de la història del cinema executés aquest mecanisme creatiu de manera automàtica, semiinconscient, i que ho fes per cada seqüència, a cada escena… Per tot això estic convençut que Buried és, amb el permís d’Inglorious Bastards, la pel·lícula més Hitchcockiana dels darrers anys.
Amb un pragmatisme no exempte de sarcasme, Hitchcock deia que per ell el cinema només eren quatrecentes butaques que s’havien d’omplir. A la darrera gala dels Goya, el flamant director de la “Academia de las artes y las ciencias cinematográficas”, 
Es projecta conjuntament amb 
Cinema:
Comentaris recents