Informació vs Propaganda

Aquest post no pretén ser un anàlisi polític sino estrictament una anàlisi en termes de comunicació. Una demostració de com el llenguatge audiovisual modela la informació fins a fer-la desaparèixer per deixar en el seu lloc la única cosa que ens interconnecta dins la societat contemporània: l’emoció.

FETS. En el darrer cap de setmana s’han donat dos fets informatius de gran repercusió mediàtica: per una banda, la manifestació popular en contra de la sentència del TC referent a l’Estatut de Catalunya. Per una altra, la classificació per la final del Mundial de la sel·lecció espanyola. Dos fets inaudits, la cobertura informativa dels quals ha estat coherent amb la seva importància. Fins aquí cap problema. El cas del que vull parlar es va donar el darrer dissabte en l’informatiu de migdia d’Antena3TV. Un exemple alarmant d’una pràctica gairebé diària en segons quins mitjans i és la d’amagar la propaganda dins la informació. Una pràctica legítima sota el ja desgastat paraigües de la llibertat d’expressió però que atempta deliberadament contra el codi deontològic de la professió.

Anem a la muntanya…

La de Montjuïc de Nit del passat dissabte 3 de juliol. 6 hores de concerts gratuïts en 13 escenaris repartits per la muntanya, i un servei de busos, també gratuït, que connectava la majoria d’escenaris. Per arrodonir-ho, museus oberts tota la nit.

Però el que em mereix més elogis és que hagin deixat fer la programació a festivals com Primavera Sound, Sonar o BAM, per citar els que tinc més propers per estil, assignant-los un escenari a cadascun. Els festivals es dediquen a això i en saben més que l’ajuntament, així que està molt bé que aprofitin el seu coneixement.

L’únic punt negatiu de l’organització és que van sobredimensionar el nombre de barres i gent treballant allà. Especialment cap al principi de la nit estaven la majoria inactius, donat que allò estava bastant buit. Després ja es va animar i tenien més feina, però per una estona estaven més pendents del partit d’Espanya que de res més.

Dels concerts que vaig veure, vull destacar Mendetz i Tarántula per la part positiva. Standstill sonen bé, però abusen de l’èpica i m’acaben saturant, és a dir, provocant indiferència. Mazoni m’agraden molt en algunes cançons i altres són soporíferes. Astrud i Manos de Topo no estan fets per a mi… per no dir res més fort. Potser en Gerard vol ampliar això en un altre post…