El punt de partida és la següent bestiesa: “Què passaria si dos amics heterosexuals decidissin rodar una pel·lícula porno gay?”. Abordada amb esperit indie i filmada a l’estil dogma, les bones actuacions i un tracte digne als personatges fan que la idea inicial sembli gairebé creïble. Gairebé.
Up
Ja portem 15 anys d’animació per ordinador als cinemes, i al meu parer els guions d’aquestes pel·lícules continuen sent tant simples, simpàtics i irrellevants com sempre. Up continua la saga intentant que l’espectador se senti bé i no hagi de pensar massa.
500 Days of Summer
Film inofensiu replet de moments enginyosos i bona música, una mica en la línia de High Fidelity. Pel cantó negatiu destaquen la falta d’expressivitat i les corbates ridícules del protagonista. El personatge interpretat per Zooey Deschanel invita a la misogínia.
Un cop acabat el cicle de millors pel·lícules de l’any (que no he aprofitat com hagués volgut), la filmo es passa a un cicle monotemàtic sobre Werner Herzog. Com que desconec completament la filmografia d’aquest director (intentaré solucionar-ho amb aquest cicle), no en recomanaré cap… Podeu consultar la programació completa a la seva web.
A part d’això, al cine Rambla de L’Hospitalet, passen en V.O. Still Walking , una de les sel·lecionades com a millors de l’any pel cicle de la filmo. Així que teniu (tenim) una nova oportunitat:
Still Walking: Dimarts 26, a les 18:00, 20:30 i 22:40. Cinema Rambla, Ramble Just Oliveres 20, L’Hospitalet.
Música:
Grand Archives, el nou grup d’un ex-membre de Band of Horses. Continua pel mateix estil, bastant tranquil. El disc anterior estava prou bé, a l’últim no li he fet massa cas, haig de confessar… :p Diumenge 24 a l’Apolo, 20h. 16€
Exposicions:
FotoPress’09. Els reportatges guanyadors l’any passat. Pels temes que toquen, alguns són realment durs. Però val la pena. Teniu encara un mes per anar-hi, aprofiteu! Fins el 22 de febrer, al CaixaForum. Gratis.
Continua la programació interessant a la filmoteca, amb el cicle de les millors de l’any i d’USA’70:
American Graffiti, de George Lucas. Gran pel·lícula: nostàlgia, American way of life, anys 60…
Dissabte 16 a les 17:00.
Déjame Entrar, de Tomas Alfredson. Una pel·lícula de vampirs diferent. Dóna mal rollo. És força bona. Dissabte 16 a les 22:00 i diumenge 17 a les 19:30.
Ponyo en el acantilado, de Hayao Miyazaki. La darrera bogeria de Miyazaki. No arriba al nivell d’El viatge de Chihiro, és una mica més infantil, però continua valent la pena. La cançó final s’enganxa com una mala cosa. Diumenge 17 a les 17:00 (sessió infantil, amb versió doblada al castellà).
Let’s Get Lost, de Bruce Weber. Un documental sobre el músic de jazz Chet Baker. Van recomanar-me-la i tenia moltes ganes de veure-la al cine, però no vaig trobar el moment. No deixaré passar l’oportunitat.
Dilluns 18 a les 17:00 i dijous 21 a les 19:00.
Revolutionary Road, de Sam Mendes. American Beauty i Road to Perdition li donen prou crèdit al director. Si tinc temps, provaré. Dimarts 19 a les 17:00, dimecres 20 a les 19:15 i divendres 22 a les 22:00.
Un concert destacat:
The Field (live). Electrònica molona.
Dissabte 17 a l’Apolo, a les 0:30 segons la web (tot i que dubto que comenci tant d’hora, veig més probable cap a les 2:00). 15€.
Començo amb aquest post una agenda setmanal. Feia temps que ho volia tornar a fer (ja vaig estar una bona temporada encarregat d’un cert tsssemanal).
Us aviso del criteri: Hi inclouré coses que faré o m’agradaria fer (però per diners o temps no podré). I això és tot.
S’agrairà el feedback!
Cinema : La major part de recomanacions de l’agenda d’aquesta setmana són de la filmoteca, perquè ara mateix passen dos cicles molt recomanables: els millors films de l’any 2009 (seleccionats pels crítics de la Guía del Ocio) y USA’70, amb una petita mostra del cinema d’un temps i espai molt fructífers (i una de les meves debilitats). Tot això per 2€ amb carnet jove o de les biblioteques. (O per 1€ cada peli si us compreu el talonari de 50 entrades). Si no sou el Núñez de Crackòvia, un regal!
Paranoid Park, la penúltima pel·lícula de Gus Van Sant (Milk és posterior però es va estrenar abans). Forma part amb Elephant i Last Days d’una “trilogia de la mort”. Les dues primeres em van agradar, així que no em perdré aquesta.
Divendres 8 a les 22:30, dissabte 9 a les 17:30.
Still Walking, de Hirokazu Kore-eda. Un melodrama familiar que té bona pinta.
Dissabte 9 a les 22:00.
The Deer Hunter, un clàssic de guerra de Michael Cimino. Amb un Robert de Niro i Christopher Walken (molt jove) espectaculars. Vietnam. Ruleta Russa. Boníssima.
Divendres 8 a les 17:30 i diumenge 10 a les 19:00.
Annie Hall, de Woody Allen. No necessita més presentació. Obligat anar-hi si no l’heu vist mai o si fa massa temps des del darrer cop.
Divendres 8 a les 20:45 i diumenge 10 a les 22:15.
Dilluns 11 a les 17:00, dimarts 12 a les 19:00 i dimecres 13 a les 21:00.
American Graffiti, de George Lucas. Gran pel·lícula: nostàlgia, American way of life, anys 60…
Dijous 14 a les 22:00 i dissabte 16 a les 17:00.
Música: Comencen els Caprichos del Apolo. Concerts interessants.. a preu de capritx, realment.
Eli “Paperboy” Reed and The True Loves + The Right Ones. Van fer un grandíssim concert fa poc més d’un any, al Primavera Club, amb invasió (controlada) de l’escenari… ni més ni menys que l’auditori del Fòrum. Un soulman que no fa res nou, però borda el que fa. Tot un espectacle.
Divendres 8 a les 20:30 a l’Apolo. 23€ (18 anticipada).
Exposicions: No vull recomanar una exposició sense haver-la visitat, però com que aquesta durarà molt poc i em sembla interessant, faig una excepció:
Per començar bé l’any, publico una crònica del concert de Depeche Mode. La tenia pendent des de fa un mes i mig…
Vaig comprar l’entrada del concert de Depeche Mode fa bastants mesos, sense tenir ni idea de qui acabaria tocant de teloners.. així que quan es va saber que serien els Soulsavers els encarregats em vaig portar una bona alegria. Retrobar-se amb la veu profunda, pausada i tensa de Mark Lanegan sempre és un luxe.
I el seu concert va estar prou bé. Sense cap introducció ni presentació de les cançons, sense cap pausa, van anar directes al gra, conscients del seu paper de teloners. Les cançons com Revival o Papermoney de l’àlbum anterior (It’s Not How Far You Fall, It’s The Way You Land) destaquen molt més que les de Broken, el disc que han publicat aquest any, menys inspirat em temo: tot i que sona prou bé, s’oblida prou ràpid.
Vull destacar les coreografies, bastant aleatòries, de les dues coristes: Puja la mà esquerra i baixa la dreta, puja la mà dreta i baixa l’esquerra. I així, hores i hores. Bé, no tant que el concert va ser d’uns 45 minuts. Les coreografies contrastaven amb la figura de Mark Lanegan enganxat al pal del micro, immòbil i casi inexpressiu durant tot el concert, però posant-li tota l’emoció que demanaven les cançons.
Després va venir una pausa entre grup i grup. Es va omplir el Palau Sant Jordi de gent i d’inquietud per l’espera. La música electrònica que van punxar per entretenir-nos era cada cop més animada i incitava la gent a cridar i fer palmes… portant algun moment curiós.
I finalment, Depeche Mode. Van sortir amb ganes, endollats. Els vaig veure disfrutar. La gent la tenien guanyada des del principi, i clar, això sempre ajuda. A més, segons sembla aquest concert l’editaran com a DVD oficial de la gira…
D’una tacada, tres cançons del nou disc. Però després ja es van concentrar en els clàssics. Tot i que pugui semblar un símptoma de decadència, és inevitable en una banda com aquesta i es podria discutir si es culpa seva o del públic (si només toquessin coses del nou, més un parell o tres de més antigues, la majoria d’assistents es sentiria estafada). Clar, sempre pots canviar totes les cançons de dalt a baix i fer que gairebé no es puguin reconèixer, com fa Bob Dylan… Ells no són tan atrevits, però sí que canvien unes quantes cançons, com I feel you que sembla una versió d’un grup industrial.
Tot i així, com que tenen clàssics per donar i per vendre, segur que tothom va trobar a faltar alguna cançó.
Tenien una pantalla de leds, amb mitja esfera (també de leds) incrustada, i allà posaven uns quants audiovisuals… No em van semblar malament, però normalment no els dono massa importància. L’escenari tenia forma de T, amb una passarel·la al mig per on van passejar un parell de cops Dave Gaham i Martin Gore. El fill de la Jessica Fletcher es va quedar al seu teclat. Els becaris (un bateria molt competent i un segon teclat) també es van quedar al seu lloc
Per acabar, queixar-me de que l’organització no deixés ni 5 minuts abans de desallotjar l’espai (amb una cinta i uns quants segurates, anaven “escombrant” la gent cap a fora… la sensació de ser tractat com ramat no te la treu ningú). Personalment necessitava descansar una mica després de tota aquella estona de peu i no va ser possible seure un moment al terra. A més, amb les presses per fer-nos aixecar, vam perdre la funda de la càmera de fotos. Una pena acabar amb aquest mal sabor de boca…
En resum: no estic acostumat a anar a concerts d’estadi així que potser em falten elements de judici per comparar, però em va semblar un bon concert, encara que el preu em continuï semblant car… Això sí, m’ho vaig passar teta, que és el que compta.
Elephant i Last Days d’una “trilogia de la mort”. Les dues primeres em van agradar, així que no em perdré aquesta.
interessant.
Comentaris recents