En el seu moment em va agradar molt The Dark Knight. Tot i que estic una mica cansat de pel·lícules èpiques amb duracions èpiques, i encara més cansat d’adaptacions d’herois de còmic vestits amb pijames esperpèntics, em vaig empassar els 152 minuts de projecció sense mirar el rellotge un sol cop. Un protagonista que aconsegueix ser seriós tot i anar vestit de ratpenat i un joker que és millor que el joker, quina proesa! Revifat el meu interès per la filmografia de Christopher Nolan, vaig decidir veure el seu film anterior, The Prestige. Per als que no l’hagueu vist encara, el guió gira al voltant de la rivalitat obsessiva entre dos mags (Hugh Jackman i Christian Bale) al Londres de finals del segle XIX.
Un altre cop vaig quedar atrapat per la vitalitat i tensió del film. Però aquesta vegada em va sorgir una sospita difícil de definir, com si el director m’hagués donat gat per llebre mitjançant enginyosos trucs com els dels seus mags. És clar que els seus guions són qualsevol cosa menys lineals i previsibles. També trobo que Nolan tria amb molt bon gust les bandes sonores. I sens dubte sap com aconseguir col·laboracions d’actors reconeguts i donar-los papers que aprofiten magníficament: Caine, Oldman, Hall, Freeman… inclús li concedeix un paper secundari a Bowie sense que aquest enfonsi la pel·lícula sencera.
La meva sospita per tant no podia ser causada per la manufactura impecable de pel·lícules com Memento, The Prestige o The Dark Knight. Ara bé, són tant diferents entre elles aquestes pel·lícules? La trama no lineal, els salts temporals i de lloc, el protagonista atormentat per una obsessió, la dona morta tràgicament, els canvis sobtats entre escenes… De fet hi ha una bona recopilació dels seus trucs a imdb. I la meva sospita pren forma: el problema amb Christopher Nolan és que es tracta d’un prestidigitador amb uns pocs trucs molt ben apresos que repeteix un i altre cop amb variacions superficials. És clar que la meva sospita podria ser infundada, i en realitat es tracta d’un jove geni que encara no ha tingut temps de mostrar les seves múltiples facetes. En el meu cas suposo que em farà falta temps per decidir-me. I vosaltres, li heu vist el llautó o creieu que la seva és màgia auèntica?
Etiquetes: christopher nolan, Cinema, the dark knight, the prestige
Molt bon article. Molt complet.
Ara bé, el que tu li dius trucs jo li dic enginy o, fins i tot, estil. Per què considerem més “artístics” els trucs de Clint Eastwood (que també en té) o de Jaime Rosales? (per posar dos exemples de directors-tótem, benerats i intocables per la crítica). O no serà que seguim el prejudici de “si té èxit, en dubtem”. I consti que a mi “Batman begins” no em va agradar.
Però crec que no podem relegar el paper de Nolan al d’un mer “artesà”. Tant “memento” com “the dark knight” són obres d’un autor en majúscules. I obres menystingudes, sobretot la última, només pel fet de ser “comercial”. Als 50-60 un autor com Hitchcock va ser considerat un venedor de fum. Gràcies a quatre snobs de Cahiers du Cinema, avui en dia és un referent.
Tal i com apuntes, el ritme narratiu de Nolan és indubtable, com també la cohesió dels elements cinematogràfics (fotografia, música, efectes visuals i sonors, muntatge,…). Disfrutem.
M’agrada la comparació amb Hitchcock ja que crec que aquests dos directors destaquen per conèixer molt bé el seu ofici: fer pel·lícules.
Amb tot, si hagués de dir una cosa que li falta a Nolan i que sí tenen per exemple Allen, Scorsese, Coppola o Kubrick, és la varietat de temes. Encara que tots tinguin un tipus de film arquetípic que hagin repetit sovint, també han conseguit crear grans films fora del seu estil habitual. Per exemple Allen és famós per pel·lícules com Manhattan, però la seva carrera inclou films tant diferents com La Rosa Púrpura del Cairo, Radio Days o Match Point. Scorsese té Mean Streets-Goodfellas-Casino però també té El Color del Dinero, The Age of Innocence i Cape Fear.
Nolan té Memento, The Prestige i The Dark Knight, però encara ha de demostrar que pot fer coses diferents. Potser no ha tingut temps!