Gerard
Oscar
Xavi
Alejandro Amenábar ha invertit anys i un elevat pressupost en el seu últim film, un drama històric ambientat en la caiguda de l’Imperi Romà i l’ascensió del cristianisme a finals del segle IV d.C. El resultat és una pel·lícula llarga, espectacular i un pèl descentrada.
Àgora mostra la millor cara en la seva faceta de crònica històrica. La recreació d’Alexandria i en especial de la biblioteca és impressionant. No es limita a uns pocs plans efectistes i banals, sinó que tots i cada un dels escenaris mostrats estan integrats amb el traçat i arquitectura del lloc. Al final de la pel·lícula tindrem la sensació d’haver passejat per l’Alexandria romana, molt lluny de les recreacions tremendes però inconnexes de Gladiator o Troia. El període històric triat (el destronament de l’ordre imperial per part del cristianisme i la conseqüent entrada en la foscor de l’edat mitjana) és explotat amb eficàcia per injectar dramatisme a la narració. Prenent el punt de vista dels protagonistes hereus de l’ordre romà, l’ascens imparable del cristianisme és un procés angoixant i tens que marca la progressió del guió.
Però Amenabar ambiciona molt més que una recreació històrica i intenta encaixar a la trama una reflexió sobre la ciència i religió, i fins i tot un triangle amorós. Aquí és on el film mostra els seus descosits. A Àgora els religiosos, i en particular els cristians, són dolents, realment malvats. Per altra banda Rachel Weisz, en el seu paper com a Hipàcia, és una santa científica immune als idil·lis. L’enfrontament entre ells aviat pren un caire manierista que lluny de ser la pretesa reflexió es redueix a un xoc brutal i sanguinari. Pel que fa que a les escenes més o menys romàntiques, a Àgora li passa el mateix que a la seva protagonista: li rellisquen com un afegit superflu.
La superficialitat amb que es tracten algunes de les qüestions més transcendentals i les interrupcions de la dinàmica del film provocades per algunes escenes desllueixen el producte final, però afortunadament no l’arruïnen del tot. En breu: Àgora és un bon film que, sense arribar als extrems de Abre los Ojos, perd pistonada pel pes excessiu de les seves ambicions.
La Península de Bruce està a Ontario, Canadà.
I de per allà també són els integrants de Bruce Peninsula, una banda que combina diversos estils per crear una música molt personal.
Elements a la mescla? Per una banda, i de manera molt destacada, Folk (declaren estar influenciats per les gravacions d’Andy Lomax) i el gospel. La veu és tremendament important en aquest grup. A part de Matt Cully i Misha Bower com a cantants principals (i fundadors de la banda), hi ha un munt de gent (tenen 11 membres estables) que, a més detocar algun instrument, aporten veus que es superposen, contraposen, fan cors i dialoguen. Per una altra banda, no deixen de ser cançons pop-rock (la bateria i la percussió tenen molt protagonisme també), amb força tirada cap al rock progressiu (també ho declaren ells mateixos i estan orgullosos de mesclar folk i progressiu, i realment les cançons, en general llargues, van evolucionant i tenen estructures elaborades).
Com que no estic massa segur que la descripció que acabo de fer serveixi per fer-se una idea de com sonen (estic ballant sobre arquitectura), aquí teniu una mostra:
I també:
Per sentir-ne més (i millor): El seu CD, A Mountain Is A Mouth, està disponible en streaming a la seva web.
Per desgràcia, no sembla que tinguin plans per venir cap a Europa de moment… 
PS: La seva Long-bio al Press Kit els defineix perfectament. Arribo a veure-ho abans i faig la traducció directament. :p
Nick Cave és un paio amb talent i que es rodeja de més paios amb talent. Si no, com s’explica que tants els paios que han estat Bad Seeds tinguin sòlides carreres fora de la banda?
Blixa Bargeld és potser l’exemple per excel·lència: lloctinent dels Bad Seeds i líder absolut dels Einstürzende Neubauten, pioners de la música industrial i abanderats de l’experimentació i la independència musical (per exemple, construcció i invenció dels propis instruments, usar un sistema de subscripció per part dels fans per finançar la gravació d’un àlbum, sense dependre per res de cap discogràfica). Algun dia faré un post sobre ells…
Però trobem molts exemples més: Mick Harvey, Barry Adamson, Hugo Race, Jim Sclavunos… o Warren Ellis i els seus fantàstics Dirty Three. I Kid Congo Powers.
Guitarrista, ha tocat amb The Gun Club, The Cramps i com a part dels Bad Seeds. Per si fos poc, ara ha tret un disc en solitari ( acompanyat dels Pink Monkey Birds). Californià, fill de mexicans.
He estat escoltant últimament The Gun Club. Kid Congo va ser membre fundador del Gun Club, però el va abandonar i tornar alguns cops. Les portades són horribles. La música sona una mica bruta… i potent. Em recorda a The Birthday Party. Resumint molt, garage punk dels 80′s.
Bonus Track 1:Preachin’ The Blues (per la data, diria que sense Kid Congo Powers).
Bonus Track 2:For the love of Ivy
Bonus Track 3:She’s Like Heroin
Bonus Track 4:Sex Beat
Bonus Download: busqueu per un post sobre el Gun Club a taringa.net per trobar una biografia i un recull d’enllaços a bona part dels seus discos.
Kid Congo Powers and the Pink Monkey Birds són una altra cosa, tot i que no ha perdut el toc punk. Però ara sona amb una netedat i precisió que et descol·loquen. A això hem de sumar les estructures insistents (diria repetitives però no vull que sembli un defecte el que no ho és), les referències a la cultura Pop (per posar un exemple, Dracula Boots és el nom del darrer àlbum), un veu profunda i pausada (com de narrador de pel·lícula de por) combinada amb moltes parts instrumentals. I per sobre de tot, cançons tan molones com aquesta:
Black Santa en directe (el so és millorable, aviso)
Té un àlbum anterior amb els Pink Monkey Birds (Phylosophy and Underwear), però no he pogut escoltar-lo. Però sì aquesta cançó d’un EP dels 80s, no la coneixia i m’agrada molt també! Col·labora Barry Adamson, paios de Jesus & Mary Chain o The Fall…
Hauré d’aconseguir “Solo Cholo”, el CD que recopila aquest EP i altres treballs antics. Amb una mica de sort, quan faci el concert al Primavera Club el 10 de desembre, hi haurà paradeta… 
Bonus Track 1: He’s Killing me
Bonus Track 2: No s’oblida del passat, aquí el veiem tocant I’m Cramped (dels Cramps) i For the Love of Ivy (del Gun Club).
Bonus Track 3: Mitja hora d’un concert, en 3 parts (1, 2, 3). La qualitat del so no és massa alta.
Comentaris recents