Avui en dia, tenir punts de referència és necessari. No des d’un punt de vista creatiu si no per la necessària salut mental. Així, si Messi és el número 1 indiscutible ho és, avui, perquè té un sostre que es diu Maradona. Algú en qui fixar-se per com ha de fer i no fer les coses. Fora el futbol es parla d’influències o, quan la carrera té certa rellevància, d’estil. Ara bé, què passa quan els referents o l’estil actuen com a instruments “negatius”? Què passa quan s’acaba una pel·lícula que ha estat un èxit (personal o comercial) i esdevé un referent inhibidor per la pròpia independència de l’autor? Per sort, l’art no és com el futbol. Messi no té temps d’anar-se a les Bahames després del gol del Getafe i dir “mare meva què he fet, no ho podré superar mai… Miraré de donar un gir a la meva carrera i ara no xutaré mai més a porteria“. L’artista, l’autor, se sent lliure. Però a vegades l’obsessió per la llibertat és el primer obstacle a l’hora d’aconseguir-la. Directors cabdals de la història del cinema han dit allò de “no tornaré a fer cap pel·lícula de mafiosos“. O de boxadors. O thrillers o musicals.
La darrera pel·lícula estrenada aquí per Takeshi Kitano es diu Glory to the filmmaker! i ve a riure’s de tot el que acabo de dir. Com ell mateix reconeix, després de l’inesperat èxit comercial de Zatoichi, l’autor necessitava una aturada reflexiva a la seva carrera. I la fa amb un film que té un bon començament però que decau estrepitosament a mesura que passen els minuts; i el que comença com una interessant (meta)paròdia acaba amb una terrible història llunàtica on afloren els pitjors gags slapstick de l’humor japonès més gruixut. Una opció, tot sigui dita, coherent dins la proposta global.
El problema el tenim aquells espectadors que hem decidit pagar l’entrada per compartir amb ell aquesta lícita etapa filmogràfica. O potser no. Potser ens deixem arrossegar per la mentalitat capitalista i quan entrem a una sala volem que es compleixin les espectatives que ens ha generat el preu de l’entrada. O que l’autor no traicioni la referència que nosaltres tenim del seu cinema. Volem tornar a veure Zatoichi, o Dolls, o El verano de Kikujiro . Potser nosaltres no som tan lliures. Segur. O potser li estem demanant massa al cinema. Segur també.
Glory to the filmmaker! és el suicidi artístic d’algú que vol néixer de nou. La llàstima, però, és que aquest suicidi hagi estat públic. Sigui com sigui, llarga vida a Kitano.
Etiquetes: Glory to the filmmaker, La llibertat de l'autor, Takeshi Kitano
Comentaris recents