L’altre dia vaig tenir la sensació que últimament mirava només sèries a la tele. Ahir després de sopar, vam posar la TV tradicional a veure què feien. Vaig tornar a sentir la sensació que la tele que es fa aquí és més que mediocre.
Per un costat, vaig veure una estona de “esta casa era una ruina”, adaptació d’un programa de la ABC força bo que es diu Extreme Makeover: home edition. Ull, extreme makeover a seques, era el mateix amb persones i cirurgia estètica, programa que també es va importar aquí sota el nom “cambio radical“. Els comentaris apliquen també a aquell bodrio.
Els americans no estan per òsties i a la mínima s’aborreixen. El seu programa dura 43′ amb 17′ de publicitat, una horeta. La idea és agafar una família que ho estigui passant malament i reformar-los la casa solucionant-los com a mínim aquesta part, els hi paguen a vegades l’hipoteca de la casa antiga etc. Una mena de loteria-servei social, tot amanit amb un xou divertit àgil i que a l’estil happy-usa, acaba convertit en un xou alegre. Això si, com a curiositat, comentar que en cada casa que reformen solen posar alguna cascada o salt d’aigua… deu ser com la marca de la casa.
Com és la versió d’aquí? Doncs dura gairebé 3h, ritme lent i feixuc, constantment buscant la llàgrima i amb un presentador, Jorge Fernández, que es passejava per la casa amb xupa de cuiro, fent una ràbia que el mataries. De tan lent, es feia previsible, mitja hora abans, ja veies que al pare li donarien una feina. Aborriment total, sense ritme i to de melodrama.
Esta casa era una ruina: 2/10
Per altra costat, feien a telecinco un programa d’escarni social camuflat de concurs “el juego de tu vida”. Bàsicament la idea és anar a la tele i davant 3 familiars teus, et van preguntant coses en principi personals i compromeses a canvi de diners. Com més avança, més xungues les preguntes, més la pasta que reps i les reaccions dels familiars van creixent en desesperació. Hi ha una mena de màquina de la verdad, que va dient si és veritat o mentida el que respons. Si respons una mentida, te’n vas a casa sense un duro.
I quina mena de preguntes? Evidentment vida sexual, la relació amb parella o familia. Un parell d’exemples light:
-Consideras a tu hermana imprescindible en tu vida?
-Has mantenido relaciones sexuales mientras dabas el pecho a tu hijo?
O sigui, a base de pasta van minant la teva credibilitat com a ésser humà i si poden, destruïr la relació familiar en directe.
L’únic dubte que tinc és.. d’on treuen la informació? Perquè ull, saben el que pregunten… ho explica abans el mateix concursant? Per algun lloc he vist que diu que els fan com 200 preguntes abans amb polígraf i després en seleccionen un pack… o potser són actors. Tan me fa, és denigrant… com més guanya el concursant més s’enfonsa.
Ep, i estic més que segur que a la tele es fan coses dignes, però és qüestió de percentatges, la majoria de programes, fan pena i podem generalitzar: tenim una tv que fa fàstic i jo continuaré refugiat mirant sèries.
Etiquetes: programació, tvmerda
No deixa de ser curiós, perquè les sèries també són tele.
Això sí, tots sabem que com els anuncis de teletienda no hi ha res.
Al 33 i a la 2 hi ha programes molt bons. La culpa és de la tele o dels teleespectadors? A la imminent reestructuració del sector, fruït de la consolidació de la TDT, les cadenes seran cada vegada menys generalistes. Crec que llavors tindrem la solució a la pregunta. I llavors tindràs cadenes que només faran sèries o cadenes que només fan esport. Fa un temps, aquest panorama em resultava motivant, però ara en tinc els meus dubtes.. Perquè, no ens enganyem, serà l’espectador mitjà capaç de confeccionar-se un “menú televisiu” que sigui edificant? En tinc els meus dubtes. Les addicions no tenen límit. Si a mi m’agraden les sèries seguiré mirant sèries. I si m’agrada la Belen Esteban, miraré SálvameTV (al temps, tot arribarà).
En resum, crec que si segueix la desregulació del sector (si segueix sense existir un consell de l’audiovisual español), la tv que dius que fa fàstic encara ho farà més d’aquí uns anys.
A la 33 i a la2 hi ha programes molt bons? Clar que sí. Es més, si són bons, els trobaras molt bons. Perquè són per minories i variats, per tant, algun connectarà amb tu.
Hem de renunciar a una programació mainstream de qualitat? Jo crec que no! Es poden fer programes generalistes bons, hem vist molts exemples, així que no cal citar-ne cap.
Mentre el model de programació siguin els anuncis, la segregació en mil canals no tan sols no afavoreix sinó que potser empitjora les coses, ja que menys audiència per canal, menys pasta i per tant, menys pressupost i tot el que això comporta.
Sempre estem amb el mateix, que la gent té la tele que es mereix. Doncs no hi estic d’acord. Jo vull una altra tele i dia rera l’altre he d’apagar-la perquè no foten res de bo i acabo mirant el canal cocina receptes que no puc menjar o mirant sèries que mai arribaran aquí.
La majoria de gent potser sí que es menja tot el que els hi posin, però és de cabrons donar menjar de gat a qui té gana
No hem de renunciar a una programació mainstream de qualitat. Però les televisions les porten empresaris. I això vol dir RISC MÍNIM i BENEFICI IMMEDIAT. Si Sálvame funciona, perquè canviar? Diga’m el programa mainstream de qualitat que hagi tingut més audiència i multiplícala per 2 i tindràs l’audiència diària de Sálvame. I convenç a un empresari perquè rebutgi una fórmula que li funciona o la canvïi pel risc d’una proposta nova.
Si jo sóc piròman a mi em pot molar molt cremar coses, però hi haurà unes normes socials (que el meu govern haurà convertit en lleis) i que em dirà que no puc anar cremant els boscos de la gent. No entenc pequè amb la televisió tot s’hi val. No es poden crear lleis perquè hi ha sempre preval la llibertat d’expressió, però el que sí es pot fer es la creació d’organismes reguladors perquè incentivin les bones praxis. Només amb això l’empresari pot entendre que apostar per qualitat és apostar per prestigi i que això, a la llarga, també és rendibilitat. I una rendibilitat sostenible.
O això o fem empresaris els autors. Com fa la Sexta.