És Mad Men la pel·lícula de l'any?

Heu sentit a dir allò de que, a Amèrica del Nord, la televisió viu una època d’esplendor de tal magnitud que ha superat al cinema com a medi d’expressió artística? Una simple cerca és suficient per adonar-se que són bastantes les veus que proclamen el regnat de la televisió. Més enllà de comparacions injustes el cert és que moltes de les sèries produïdes avui en dia als Estats Units haurien estat impensables fa tant sols 15 anys. Per exemple, el 1990 Twin Peaks va ser víctima de les pressions de l’emissora i la tirania dels ratings d’audiència. En canvi The Sopranos o Six Feet Under van completar respectivament les sis i cinc temporades que tenien programades. A aquestes els han seguit una autèntica allau de sèries amb més pressupost, més audiència i més diversitat de temes que mai.

Mad men, ara en la tercera temporada, va un pas més enllà i incorpora pretensions artístiques, estilístiques i intel·lectuals més en línia amb el cinema independent o d’autor que el format televisiu. Creació d’un dels guionistes i productors de The Sopranos, aquesta sèrie està ambientada a la Nova York d’inicis dels 1960s i relata els canvis socials de l’època des de la quotidianitat domèstica i laboral d’una parella acomodada. Fora de tòpics fàcils i cites històriques òbvies, l’ambientació és superba, fins al punt d’aconseguir sorprendre amb detalls que revelen les actituds de l’època com ara el sexisme incontestat  o l’acceptació sense reserves del tabac i l’alcohol. Visualment és impecable, amb un estil elegant que retrata amb nostàlgia una ciutat de cotxes enormes, llums de neó i cocktails servits en gots de Martini. Sota aquesta estètica cuidada abunden referències a la cultura i contracultura de l’època, ja sigui literatura beat, música rock, folk o pintura d’avantguarda.

Els personatges són interessants, moralment ambigus i interpretats amb solvència pels actors de la sèrie. Com a únic però important punt feble la falta de ritme, especialment durant la primera temporada, en que la sèrie sembla estar massa absorta en la seva pròpia recreació de l’època com per esforçar-se a desenvolupar una trama interessant. És clar que si en el cinema és mostra de talent saber encabir una història en 90 minuts, en la televisió potser ho és saber estirar-la durant cinc temporades.

Etiquetes: Mad Men, sèries