Tornar de vacances sempre costa. Tot i que l’any comença al gener, la veritat és que tot comença a rodar al setembre i tindria més sentit que el primer més de l’any fos aquest i no pas gener.
Per allargar una mica la sensació d’estiu, donar-nos una mica d’energia fins que comenci l’oloreta de canalons de nadal, hem preparat una petita llista de spotify.
Esperem que us ajudi 
I si no agrada, en tenim d’altres! La llista aquí
Alex
Gerard
Óscar
Avui en dia, tenir punts de referència és necessari. No des d’un punt de vista creatiu si no per la necessària salut mental. Així, si Messi és el número 1 indiscutible ho és, avui, perquè té un sostre que es diu Maradona. Algú en qui fixar-se per com ha de fer i no fer les coses. Fora el futbol es parla d’influències o, quan la carrera té certa rellevància, d’estil. Ara bé, què passa quan els referents o l’estil actuen com a instruments “negatius”? Què passa quan s’acaba una pel·lícula que ha estat un èxit (personal o comercial) i esdevé un referent inhibidor per la pròpia independència de l’autor? Per sort, l’art no és com el futbol. Messi no té temps d’anar-se a les Bahames després del gol del Getafe i dir “mare meva què he fet, no ho podré superar mai… Miraré de donar un gir a la meva carrera i ara no xutaré mai més a porteria“. L’artista, l’autor, se sent lliure. Però a vegades l’obsessió per la llibertat és el primer obstacle a l’hora d’aconseguir-la. Directors cabdals de la història del cinema han dit allò de “no tornaré a fer cap pel·lícula de mafiosos“. O de boxadors. O thrillers o musicals.
La darrera pel·lícula estrenada aquí per Takeshi Kitano es diu Glory to the filmmaker! i ve a riure’s de tot el que acabo de dir. Com ell mateix reconeix, després de l’inesperat èxit comercial de Zatoichi, l’autor necessitava una aturada reflexiva a la seva carrera. I la fa amb un film que té un bon començament però que decau estrepitosament a mesura que passen els minuts; i el que comença com una interessant (meta)paròdia acaba amb una terrible història llunàtica on afloren els pitjors gags slapstick de l’humor japonès més gruixut. Una opció, tot sigui dita, coherent dins la proposta global.
El problema el tenim aquells espectadors que hem decidit pagar l’entrada per compartir amb ell aquesta lícita etapa filmogràfica. O potser no. Potser ens deixem arrossegar per la mentalitat capitalista i quan entrem a una sala volem que es compleixin les espectatives que ens ha generat el preu de l’entrada. O que l’autor no traicioni la referència que nosaltres tenim del seu cinema. Volem tornar a veure Zatoichi, o Dolls, o El verano de Kikujiro . Potser nosaltres no som tan lliures. Segur. O potser li estem demanant massa al cinema. Segur també.
Glory to the filmmaker! és el suicidi artístic d’algú que vol néixer de nou. La llàstima, però, és que aquest suicidi hagi estat públic. Sigui com sigui, llarga vida a Kitano.
Em fa mandra avisar de possibles spoilers, així que en general, hi haurà spoilers, avisats esteu! Torneu quan l’hagueu vist o seguiu llegint, al vostre criteri
Aquesta és una d’aquelles pelis que tindrà fans i detractors a dojo i amb un repartiment probablement força equitatiu. Això, que ja ha passat molts cops en la història del cinema, tampoc vol dir que sigui una pel·lícula bona, no ens enganyem, una cosa no treu l’altra. A més, sincerament, aquesta peli ja l’hem vist tots abans.
Tècnicament està molt ben feta, res a comentar, excepte potser el que em sol passar en aquests casos, els personatges artificials fets per ordinador sempre costen una mica de digerir. El director és força novell i ha tingut el paraigües del sr.Peter Jackson, que tot i que sembla haver perdut 30 kg, continua necessitant un estilista urgentment. A mi no m’ha acabat de convèncer i he estat intentant trobar el motiu i he arribat a una pseudo-conclusió que comparteixo aquí, tot i que potser demà canvio d’opinió.
Una pel·lícula necessita un protagonista (mínim) que sigui bona persona o no, provoca alguna empatia amb l’espectador. Els que anem al cinema, ens identifiquem amb el protagonista, sigui perquè ens cau bé, perquè ens interessa el que li passa, perquè és en Brad Pitt, perquè està vivint aventures increïbles o perquè està intentant trobar l’amor de la seva vida. Els motius són tan diversos com vulguem, però ha d’existir i existeix aquesta connexió.
En district 9, no vaig connectar mai amb el protagonista. Pot ser per molts motius, però principalment es fa difícil per la manera en que es vol narrar la història, mesclant imatges tipus documental amb escenes més tradicionals, adobat amb uns canvis de registre i to molt forts. Al final, tot plegat fa una mica de riure i el final és gairebé esperpèntic, la lluita amb els nigerians, mentre la nau marxa, semblava liberad a willy passat de voltes.
Doncs això, pilota al pal, gairebé gol, però no ha entrat.
La primera pista, tot textura, apunta a Fennez. Però els ritmes regnen a partir de la segona i porten el disc per terrenys més afins a Amon Tobin. Hip-hop, R&B, house i samples que podrien ser utilitzats en el proper single de J.Lo. Ritmes sincopats, sexy i intel·ligents arreu. Més talent d’un altre membre de la família Coltrane.
A aquests xicots de la universitat d’Oxford els hi han clavat l’etiqueta de math-rock i realment es nota que són bons estudiants i aplicats. Música tocada amb precisió i executada amb poca personalitat, perfecta per als que obtinguin un plaer estrictament racional d’escoltar música.
A triar entre Bat For Lashes, M.I.A. i Santogold, em quedo amb l’última. Electrònica gòtica, pop dels 80s i algun remake dels Pixies, no tot són encerts en el seu primer disc, però quan ho fa bé brilla amb llum pròpia.
Alex:
Gerard:
Oscar:
L’altre dia vaig tenir la sensació que últimament mirava només sèries a la tele. Ahir després de sopar, vam posar la TV tradicional a veure què feien. Vaig tornar a sentir la sensació que la tele que es fa aquí és més que mediocre.
Per un costat, vaig veure una estona de “esta casa era una ruina”, adaptació d’un programa de la ABC força bo que es diu Extreme Makeover: home edition. Ull, extreme makeover a seques, era el mateix amb persones i cirurgia estètica, programa que també es va importar aquí sota el nom “cambio radical“. Els comentaris apliquen també a aquell bodrio.
Els americans no estan per òsties i a la mínima s’aborreixen. El seu programa dura 43′ amb 17′ de publicitat, una horeta. (més…)
Àlex:
Gerard:
Oscar:
El mal de Portnoy (Portnoy’s Complaint), de Philip Roth, va publicar-se el 1969, un any realment apropiat per a un llibre com aquest. És un monòleg format per les confessions, reflexions, però sobretot, les innumerables queixes, que Alexander Portnoy dirigeix al seu psicoanalista.
Portnoy, tot i el seu creixent èxit com a advocat, no es troba a gust amb sí mateix. Tots els convencionalismes, la normalitat (de seguir la norma) i les inhibicions amb les que va créixer a la seva petita família jueva de New Jersey, i de les que mai no s’ha pogut lliurar, no encaixen amb la seva irrefrenable obsessió pel sexe. Com és d’esperar, ja d’adolescent van començar els problemes, ell tancat al lavabo, suposadament per tenir diarrea… amb la seva mare preocupada intentant obrir la porta, el seu pare, amb problemes de restrenyiment, envejós… i ell, mirant de netejar les restes de la palla que s’ha fet. Sí, té moments escatològics, no es pot negar. I molt divertit s també, m’he rigut en veu alta algun que altre cop mentre el llegia al metro.
La barrera entre els jueus i els goy (no jueus) és un motiu essencial del llibre, tant la creada per una societat dominada pels no-jueus (clarament, la discriminació que pateix el seu pare a la feina com a venedor d’assegurances, sense pujar mai a una posició millor, tot i la seva eficàcia i dedicació) com, més important encara, la pròpia diferenciació i un cert sentit de superioritat dels jueus americans. Tot això marcarà al jove Portnoy, que després es dedicarà a perseguir noies goy, per a desesperació dels seus pares, que no entenen com no està casat amb una jueva…
PS: Ja he llegit a Joseph (La marcha Radetszky, Job, Fuga sin fin, La leyenda del Santo Bebedor, … ) i a Philip (aquest, The Plot Against America, American Pastoral i Zuckermann encadenado). Ara em falta en Henry per completar la col·lecció d’escriptors jueus nascuts o de pares de l’Imperi Austro-Húngar -secció Ucraïna- i amb Roth com a cognom!
PS2: Qui sap si hagués llegit mai aquest llibre sense conèixer el blog El Lamento de Portnoy, que aprofito per recomanar. Articles que van repassant la bibliografia de diversos autors. M’ha descobert a Philip Roth i a Roberto Bolaño, qué més puc demanar. Això sí, que consti he començat a llegir La broma infinita de David Foster Wallace sense saber que estan repassant-lo.
PS3: Una salutació especial als que arribeu aquí gràcies a haver posat l’etiqueta sexe. :p
El nen que disparava línies de retolador. Zas zas, ja t’ha tacat.
Comentaris recents