Fideuà #3

Gerard

• Pobles del sud de França, ‘off the beaten track’: Pézenas i Mirepoix.
• La bandera de la Provença m’és familiar.
• Enquesta: On són més emprenyadors els mòbils, al cinema o a l’oficina?

Oscar

• L’exposició de Tutankhamon: el contingut és interessant, però els audiovisuals no aporten res de res. Els panells compensen amb (sobre)abundància d’informació. És massa cara (10€ amb descompte).
• Déjame entrar, una suecada de terror. Val la pena. Als Icària a la sessió golfa.
• Barça de les cinc copes Reloaded.

Xavi

• Amb mono de teatre, que arribi el setembre ja.
• Visca el cinema!
• Recomanació TV: Annecdotari, a TVE Sant Cugat.

La llibertat de l'autor (I)

No puc evitar reconèixer la importància de Lars Von Trier dins el món del cinema. No tan sols per la revolució que va suposar l’aparició del manifest Dogma 95, sino per la seva voluntat d’oferir-nos sempre una mirada pròpia i personal de la realitat. I és que Von Trier és, per sobre de tot, un autor excepcional, un cineasta que domina el llenguatge com pocs perquè l’ha estudiat i treballat també com pocs. Sovint, però, la seva obra no es troba a l’alçada del seu innegable talent. Escrita i rodada mentre patia una profunda depressió, Antichrist és la pel·lícula on queden més subratllades les seves fòbies personals i la seva poc dissimulada voluntat provocativa. I no ho dic per l’explicitat que l’espectador (ja massa domesticat) trobarà en certes imatges, sino per l’exhibició reiterada del seu habitual esperit maniqueu.

En clara alineació amb l’estat mental de l’autor, Antichrist ens explica la història d’una parella que intenta sortir del pou de la depressió aïllant-se a una cabana dins un bosc. Ell, un experimentat psicoterapeuta interpretat per Willem Dafoe, intentarà que ella (Charlotte Gainsbourg) afronti una a una totes les seves pors. Però el que ha de ser un camí cap a la recomposició familiar s’acaba convertint en un malson en el què la maldat acaba sent l’autèntic protagonista del film. Una maldat que neix en el sí de la naturalesa i és, per aquest motiu, inherent en l’espècie humana (una de les seves temàtiques predilectes). Són aquests els moments de major tensió del film, amb els què l’autor sembla que vulgui demostrar que està per sobre de qualsevol gènere (tal i com va fer amb la comèdia amb “El jefe de todo esto”). No ens enganyem. Sap el que es fa. I ho fa com pocs. Però sovint se li escapa de les mans. L’excel·lent magnetisme bergmanià creat al voltant de la parella protagonista acaba sent engolit per una asfixiant càrrega simbòlica que ens pot recordar el millor i el pitjor de l’univers Lynch. I és que Antichrist camina per una línia excessivament fina, on la bellesa del bosc emboirat contrasta amb l’abús de recursos efectistes com la càmera lenta (algunes de les imatges de la primera escena semblen extretes d’un anunci de preservatius) o el reiterat acompanyament sonor (si us plau, que algú trenqui d’una vegada el binomi tragèdia=òpera).

Amb tot, l’interès (que no el ritme) decau exageradament. L’autor abandona la seva suposada llibertat expressiva per recuperar el seu to moralista de sempre i el film realitza un gir cap un gènere en el què, paradoxalment, les convencions que s’han renegat tantes vegades són aquelles que acaben mantenint a l’espectador assegut a la butaca. La resta, articificis de màrketing. Debats estèrils sobre la improbable misoginia de l’autor i les imatges habituals per la provocació d’estómacs poc curtits. “La película que provocó desmayos en Cannes“.

Una llàstima.

El pitjor: L’efectisme. La incoherència habitual en l’autor.
El millor: La realització. La tensió dramatúrgica inicial.

Up i el nou 3D

L’altre dia vam anar a veure la nova de pixar, empresa que va marcar una nova època en l’animació  amb Toy Story el 95. Des d’aquella primera i exitosa incursió en una nova manera d’entendre l’animació per a tots els públics, n’hem vist algunes de bones, com la mateixa Toy Story, monsters inc o ratatouille, i també altres de no tant bones, com per exemple cars.

El que és indubtable és que amb wall-e (2008) van tornar a demostrar que no ho han dit tot encara i segons ens deien, amb Up (que ull, la traducció del títol no té pèrdua en castellà: Una aventura de altura) havien fet quelcom similar,donant protagonisme a un avi, cosa que molts van titllar prematurament de fracàs inexorable d’ingressos a taquilla.

Al final, no hi ha hagut fracàs i la gent sembla encantada… sobretot amb la versió 3D de la pel·lícula. Això del 3D, sincerament és una xorrada com una catedral. La pel·lícula és la mateixa si es veu amb 3D o sense. Ja en parlarem quan el Cameron estreni la seva nova peli en 3D (tot i que potser només serà per imax…) o quan les pelis es facin pensant en aquest aspecte més que com a accessori salva-cinemes.

Up no està mal. És entretinguda i tot el que vulguis, però sent una mica crítics, és molt patillera. A mi m’agrada la fantasia com a qualsevol altra i no tinc cap problema amb veure una joguina de cowboy que parla, monstres de peluix que surten dels armaris, bruixes que tenen un mirall parlant com a estilista o un iaio que fa volar una casa amb globus inflats. Però arriba un moment que un ja no pot amb les llicències gratuïtes.

Ja aviso que hi ha spoilers a partir d’aquí.

Un nen que no té cap mena de pares ni família que el trobi a faltar? El iaio de l’illa no hauria de tenir com 100 anys o així? Bé, són aquestes i altres tonteries que potser una a una semblen que no n’hi ha per tant, però al final a mi em deixen un regust de guió poc treballat, on no s’han esmerat per escriure una història més rodona i treballada. La part de l’illa o el que sigui, és excessivament llarga pel gruix de coses que hi passen, allargant el gag de l’ocellot i escenes que no porten enlloc per arribar a la durada necessària.

M’ha semblat una pel·lícula correcta, però que podria haver estat molt millor amb un millor treball de guió, un millor treball psicològic del iaio, que té uns canvis d’humor i canvia de pensament com una baldufa més que fer una evolució. Tota la resta, és de rebut en qualsevol pel·lícula d’animació, un parell de companys de viatge a poder ser patosos (el nen i el gos), la guerra entre el bé i el mal i la claca final del happy ending. Exigim més.

Fideuà #2

Alex

• Consternat encara amb en Jarque.
• La sidra m’ha agradat.
• S’acosta el setembre…

Oscar

• El concert d’Ainara Legardon al Festigàbal.
• Vacío Perfecto de Stanislaw Lem, i l’edició, maquíssima, d’Impedimenta.
• No hi ha cançó de l’estiu aquest any… o com a mínim he tingut la sort de que no m’arribés (i per tant, és menys cançó de l’estiu que altres anys!).

Xavi

• Enemigos públicos. Pólvora mullada.
• Resacón en las Vegas. Molt divertida.
• Recomanació TV: Colors en sèrie, al 33.

L'ovella estepària

El fil conductor de la programació de les Gandules d’aquest any és la música. En principi a totes les projeccions la música té un cert protagonisme.

Encara que no sigui important per al desenvolupament del film, a Tulpan hi ha música… per desgràcia. Quan un viu completament aïllat en mig del no res a l’estepa del Kazakhstan, com la família del protagonista, acaba tarat per força. Cada membre de la família té la seva obsessió: la forma i mida de les orelles, aconseguir casar-se i tenir el seu propi ramat, escoltar la ràdio a totes hores i memoritzar les notícies per repetir-les per la nit al seu pare o, el pitjor de tot, cantar sense parar la mateixa cançó una vegada i un altra, el més alt que es pugui. Un altre personatge memorable és el tractorista de dents d’or, amb tres coses al cap: marxar a la ciutat, el porno i Rivers of Babylon.

Aquests elements d’entrada poden espantar, però la veritat és que la peli està prou bé, amb els intents per convèncer els pares de Tulpan (l’única noia disponible a l’estepa) i descobrir per què neixen mortes les cries de les ovelles del ramat. Pel tipus d’humor i els personatges, em va recordar a les de pel·lícules del Kusturica. Tulpan està dirigida per Sergei Dvortsevoy, que fins ara s’havia dedicat als documentals.

Conclusió #1: No anar a viure mai a l’estepa del Kazakhstan.

Conclusió #2: El Kazakhstan de Borat i el de Tulip no s’assemblen gens.

Conclusió #3: Millor tenir el control del volum a prop, per poder baixar el volum quan canta la nena.

Tràiler de Tulpan al TuTubo

PS: Les cadires són terriblement incòmodes, em van espatllar la projecció. Aneu amb temps a les sessions de les gandules per poder pillar una ídem.

A la bartola

Quan vas a veure art contemporani, pot passar que et trobis amb coses com aquesta:

“Amb aquesta obra, titulada In the Back of My Mind, l’artista italià convida els espectadors a entrar en l’espai dels seus somnis i records. Composta per vuit projeccions de vídeo que giren constantment i van recorrent les parets de la sala, l’obra proporciona una visió de les imatges insignificants que la memòria conserva d’una manera aleatòria, sense cap ordre ni lloc concret. Les imatges, recopilades per l’artista des de l’any 1992 a diferents llocs del món, roden al voltant dels visitants i creen una sensació de misteri i desorientació. Progressivament, aquest mateix moviment proporciona una continuïtat entre les imatges aparentment inconnexes, cosa que crea un espai poètic i evocador.” (de la descripció a la web del CaixaForum). L’autor és Massimo Bartolini.

És a dir, 8 projectors amb vídeos a bollo que giren i giren… Quines ganes de deixar-se la pasta en projectors. Això sí, si teniu poc temps per anar a museus, no és tan mala opció. Un minut vam quedar-nos allà dins.

Un vídeo de l’obra.

Fideuà #1

Alex

• L’addicció del divendres es diu Sky blue sky.
• Les vacances… quin gust tenen les vieires?
• Tot porta feina, però al final si surt bé, recompensa  www.fastcurt.com/fm.

Gerard

• Android,  jo també en vull un.
• Vull un cotxe que s’encengui amb un botó, com ara aquest, o encara millor, aquest altre.
• A qui no agraden els vídeos de Röyksopp?

Oscar

• El totxo que em llegiré aquest estiu: Infinite Jest (La broma infinita), de David Foster Wallace. Porto només 10 pàgines però promet…
• Els jocs tontos però addictius: http://www.mindjolt.com/games/swap-the-crab.
• El nou àlbum de Sonic Youth, The Eternal, és molt disfrutable.

Xavier

• LOL: Una pel·lícula patètica; no l’aneu a veure, no val la pena.
• Dirty Diana. Recordant-lo tal i com era.
• Un home a les fosques. 100% Auster.

G.I. Joe, el cinema d'avui

Hi havia una vegada un temps en què les pel·lícules neixien a la darrera plana d’una llibreta. Un temps en què només l’abnegada vocació dels realitzadors (autors) era capaç de convertir un projecte sense futur en un èxit rotund. Hi havia una vegada l’escena final de El Padrino. Aquella en la qual Al Pacino menteix Diane Keaton mirant-la als ulls, enlloc d’una paret blava.

Benvinguts al futur. O, millor dit, al present. En el sistema de producció blockbuster americà, les idees comencen als despatxos, el guió no apareix fins que no estan lligats els actors i el temps de rodatge no dura ni una cinquena part del procés de producció.
Tot això són evidències davant les quals, com a espectador, tens dues opcions:

1.- Opció Bogdanovich: Tancar-te a l’habitació de casa i posar-te a llegir la molt recomenable autobiografia d’Ingmar Bergman.
2.- Opció Jack Black: Trucar el teu cunyat de 17 anys, comprar unes crispetes i una coca col·la i anar a veure amb ell G.I. Joe oblidant, ni que sigui per uns moments, la teva tristesa i dessolació per constatar que “només som unes titelles al servei de la indústria de l’entreteniment”.

La darrera producció de l’empresa de joguines Hasbro neix, com les seves precursores Transformers (i gràcies a l’èxit a la taquilla d’aquestes), de la idea de rendibilitzar un producte. Simplement això. I si un va al cinema amb aquesta idea, i aconsegueix obviar “la desmesurada demostració d’efectes visuals i sonors” + “el fet d’estar veient un anunci de dues hores dirigit a un públic adolescent”, es pot trobar amb alguna què altra sorpresa interessant. La primera, l’agraïda evolució que ha patit el cinema d’aquest gènere quant al desenvolupament dels personatges. Els militars, tot i que despiatats i sanguinaris, s’allunyen de l’esteriotip deshumanitzat de les pel·lícules de Chuck Norris. Algun dia James Cameron rebrà els honors que es mereix per haver trencat el gel en això… La segona, tot i l’encorsetament del gènere (i de les premisses de producció), algun què altre moment enginyós; com la darrera escena del film en la què, quedant oberta (i signada) la possibilitat d’una segona part, es produeix un clar allunyament del xovinisme en favor d’un relativisme molt més actual.

El pitjor: Tot el que li vulguis trobar (els clixés, la manca d’originalitat, la linealitat dels personatges, l’abús del chroma key,….).
El millor: És una pel·lícula més honesta que qualsevol de la filmografia d’Isabel Coixet.

Calia?

Vals Im Bashir és una pel·lícula israeliana d’animació centrada en els fets coneguts com a matança de Sabra i Shatila. La matança va tenir lloc el 1982 durant la invasió de Liban per part d’Israel. El Líban vivia immers en un estat de guerra civil en que  diverses faccions de diferent signe polític i religiós es trobaven enfrontades. El protagonista del film és un ex-soldat israelià que, tot i haver servit durant la guerra, no aconsegueix recordar res d’aquesta. Preocupat, decideix retrobar-se amb ex-companys de l’exèrcit amb l’objectiu de recuperar memòries perdudes.

Com a pel·lícula d’animació, Vals Im Bashir és una obra dotada d’un impecable estil visual, que segueix amb intel·ligència l’estil marcat per clàssics del gènere. Més enllà de les referències explícites a Apocalipse Now, altres escenes em van recordar a Catch-22, Full Metal Jacket  o Jarhead. Mereix una especial menció l’escena que serveix de motiu per al pòster de la pel·lícula. Però el film d’Ari Folman també és un documental d’animació narrat pels seus propis protagonistes, israelians que van viure la invasió i ens expliquen les seves vivències.  No hi cap imatge filmada en el film excepte l’últim minut en que es mostren imatges reals i extremadament crues dels resultats de la matança.

I aquí és on presento una objecció: si el film és fonamentalment una pel·lícula d’animació, feia falta mostrar imatges reals de cadàvers? Aquestes imatges tenen cabuda en el gènere periodístic, però és molt difícil justificar-ne la utilització en un film amb pretensions artístiques.  Si pel contrari es tracta d’un documental sobre un tema tant seriós com una matança de civils, no és una frivolitat utilitzar animació i imatgeria més pròpia de pel·lícules de ficció? El temps gastat en les magnífiques escenes d’animació s’hauria pogut invertir en explicar les atrocitats de tots els bàndols implicats, i perquè els refugiats palestins eren refugiats en primer lloc. Sense aquest últim minut, aquesta seria una excel·lent pel·lícula d’animació amb aires de documental. Amb ell, o bé es tracta d’una pel·lícula amb final barroer, o és un documental molt vistós però de poca qualitat.